La febre per assolir el cànon físic del moment és una màquina de fer canalla malalta i acomplexada

Només han calgut un parell de comentaris inofensius al parc (“Ah, és una nena?”) perquè una criatura de 4 anys deduís que no dur arracades, portar els cabells curts i una samarreta blau marí no fa prou de nena, així que de mica en mica ha anat demanant vestits i clips als cabells. Fins llavors només li havien interessat els pantalons amb butxaques: van més bé al tobogan i permeten guardar pedres i tresors rampinyats de qualsevol lloc. Els cossos i la innocència dels infants es perverteix molt ràpid. Fins i tot abans de néixer ja es projecta com seran en funció del sexe. Encara no han arribat a la Primària que ja hi ha princeses i forçuts a cada classe (per què hi ha tants policies potencials a les aules, se m’escapa). Un dia, per sorpresa i sense ni dir-ho com un insult, els fills deixen anar la paraula gorda, i es desfà amb un plop! aquella il·lusió que tenies que tu sí que ho estaves fent bé, això de criar sense prejudicis estètics i de gènere. Una nova demostració que els pares no eduquem sols la canalla, sinó tot el contrari: sovint es tracta de remar contra una societat que imposa la seva inèrcia. M’esberla el cor llegir al diari que a partir de 6 anys les nenes comencen a sentir-se incòmodes amb el seu cos perquè volen ser més primes, una sensació que arriba en el seu punt àlgid entre els 12 i 17 anys. Quan encara no saben ni llegir correctament, els infants ja saben assenyalar, mirant fotografies, quins són els cossos correctes, els cossos vàlids; la imatge a la qual han d’aspirar. Després, d’adolescents, la majoria no estan tranquils amb la seva aparença. “La norma és no agradar-se”, llegeixo que diu a l’Ara el cap de la unitat de trastorns de la conducta alimentària de l’Hospital Sant Joan de Déu. Em sembla una aberració social, i alhora em sembla tristament creïble: recordo de mirar la balança des de 5è de Primària. És urgent reforçar la diversitat corporal en tots els àmbits, enaltir els discursos sobre la funcionalitat dels cossos i no reproduir els propis traumes en les criatures (guardeu-vos els comentaris racistes, sexistes i sí, també els estètics). Però em temo que amb això no n’hi haurà prou, perquè els principals referents avui ja ni tan sols són en la ficció (cinema, sèries, anuncis, llibres) sinó en les xarxes socials i els seus personatges virals. Hem de trobar el camí per aturar aquesta absurda febre per assolir el cànon físic del moment, perquè és una màquina de fer canalla malalta, acomplexada i clònica. L’autoestima s’ha de deslligar de l’estètica. I hem de fer-ho ràpid, abans que totes les noies tinguin la mateixa cara d’Instagram.

La febre per assolir el cànon físic del moment és una màquina de fer canalla malalta i acomplexada

Cara d’Instagram