Carmen Mola(va)
Resulta que Carmen Mola no era una dona. Ni tan sols un home. En són tres. Ja fa unes setmanes que es va fer públic el veredicte del jurat del Premi Planeta, un dels més mediàtics i ben remunerats, sinó el que més, del panorama literari espanyol. I va saltar la sorpresa quan en cridar Carmen Mola per pujar a l’escenari a recollir el guardó de la mà del rei, es van aixecar tres senyors. Jorge Díaz, Agustín Martínez i Antonio Mercero són els guanyadors d’aquest premi que, curiosament, justament aquest any, ha passat a tenir una dotació d’un milió d’euros en lloc dels 600.000 habituals: una xifra que supera la del Premi Nobel. Els tres autors de La bestia són guionistes i ja havien treballat junts en sèries televisives com Hospital Central.
Carmen Mola, que va publicar la primera novel·la el 2018, ha concedit diverses entrevistes. En una d’aquest agost a Yo Dona, Mola recomana un llibre, Pleamar, que, curiosament, justament, és d’Antonio Mercero. A través de les entrevistes, Mola es construeix una certa imatge d’autora: una dona, d’uns quaranta anys i escaig, professora d’institut, mare de tres fills, que s’amaga darrere el pseudònim perquè la seva obra és massa truculenta i la gent del seu voltant –“les meves amigues, les meves cunyades, la meva mare”, diu en una entrevista–, la societat, no ho acceptaria.
I inevitablement penso en Víctor Català, perquè li va passar el mateix. Amb la diferència que darrere Víctor Català hi havia Caterina Albert i no tres senyors. Amb la diferència que ella va haver d’escriure sempre amb pseudònim i que no va rebre cap premi milionari. Penso, també, en George Sand (Amandine Aurore Lucile Dupin), en George Eliot (Mary Ann Evans) o en Fernan Caballero (Cecilia Böhl de Faber), per citar alguns exemples. Penso en les obres anònimes, de les quals Virginia Woolf va dir: “M’atreviria a aventurar que Anònim, que tantes obres va escriure sense signar, era sovint una dona”. Més contemporàniament, penso en Joanne Rowling, autora de Harry Potter, un dels fenòmens editorials més impressionants dels últims anys, a qui l’editorial va recomanar que no signés amb el seu nom perquè els lectors joves tindrien reticències a l’hora de comprar un llibre escrit per una dona. I potser aquesta llarga història de dones oblidades perquè no van tenir dret a nom és prou important com per pensar-s’hi dues vegades abans de frivolitzar-hi i banalitzar-la.
Penso en la conquesta de l’espai públic per part de les dones, una lluita incansable que les nostres predecessores han batallat dia a dia durant segles. Ara, per fi, sembla que gaudim de certa igualtat, que tenim dret a la veu, que nosaltres també podem ocupar aquest espai històricament reservat als homes. Ara, que amb l’esforç de milers de dones injustament anònimes, també nosaltres podem ser publicades –en el sentit més literal de la paraula– i fins i tot premiades, han de venir tres senyors per quedar-se, també, amb aquest tall del pastís. I, a més, i això segurament és el més greu, com si ens diguessin, “ho veieu? No us publiquen perquè sigueu bones, us publiquen perquè sou dones i ara toca això”. És divertit, perquè segons les dades del Ministeri de Cultura, l’any 2020 a Espanya només un 38% dels llibres publicats estaven escrits per dones. Sembla, doncs, que ens tocarà defensar el que tantes altres han hagut de lluitar abans.