Càrregues
Se succeeixen les declaracions al judici i el sarró dels mots del conflicte s’omple sense parar. A la sessió protagonitzada per l’exsecretari d’Estat de Seguretat José Antonio Nieto es va parlar molt de càrregues policials, i mentre ho sentia, inconscientment, se m’anava dibuixant una mena de teranyina lèxica, un fil que unia certs elements que ja formen part de la nostra cosmogonia quotidiana. Carregar és un verb una mica empipador per als correctors perquè hi ha un ús col·loquial molt estès, ‘carregar-se (alguna cosa)’, que és un castellanisme flagrant (en comptes de “S’han carregat els vidres de l’edifici” hauríem de dir, per exemple, “han rebentat/petat/esberlat/ esmicolat…” o qualsevol altre sinònim), molt difícil d’erradicar. Però, barbarismes a part, carregar i càrrega són fills de carro, un mot d’origen gal que ja tenia fa vint segles aquest mateix significat. El fil que us deia em va portar primer a carrer (de carrarius, ‘camí per a carros’), perquè les càrregues de les forces de l’ordre es produeixen precisament als carrers que voldríem sempre nostres.
Ben lluny dels carrers, en canvi, hi trobem el tercer angle: els càrrecs institucionals. Que reben aquest nom perquè assumeixen la responsabilitat (carregosa, se sobreentén) d’una determinada tasca; teòricament, és clar, perquè a l’hora de la veritat, tal com està quedant meridianament clar en aquesta comèdia de judici, no fan altra cosa que espolsar-se-les de sobre, les responsabilitats. Per això no em sé estar de reportar aquí un altre parent
d’aquesta família, menor però molt revelador: la caricatura, que es diu així perquè, en l’original italià, carregaria els trets personals del personatge dibuixat (el nas més gros, els ulls més sortits, les orelles més en punxa…).
UN TERANYINA POLIÈDRICA
En realitat aquesta teranyina podria ser molt polièdrica, perquè de termes no en falten. Dels càrrecs esmentats en penja un verb tan útil com encarregar-se (i el seu post-verbal encarregat). Així mateix, dos substantius més tan presents en la quotidianitat com encàrrec i recàrrec, amb els quals qualsevol de nosaltres podria confegir de seguida més d’una frase en què es fes al·lusió al conflicte, tant des d’una banda com de l’altra. Ara, segurament el vèrtex més cridaner del conjunt confegit a partir de carro seria el que ocupa un descendent de carril, el simpàtic verb descarrilar. Perquè en aquesta sarsuela, com més va, més palès es fa el descarrilament general: dels responsables polítics, del borbó, de la justícia espanyola… i, en últim terme, dels drets humans. Una democràcia descarrilada.