Benvolgut company/a, amb aquest escrit l'únic que vull és fer-te reflexionar si la ruta que seguiu és correcta per aconseguir la independència

“No som esclaus quan estem encadenats, ho som quan acceptem les cadenes. “ J. J. Rousseau Benvolgut company/a, permet-me que t’anomeni així ja que, encara que ja fa uns anys que no soc militant d’ERC, ho vaig ser durant 28 anys. Amb aquesta carta, l’únic que pretenc és fer-te reflexionar sobre si consideres que la ruta que seguiu és correcta o una falsa ruta cap a la independència. Ara que celebreu el vostre congrés podria ser un bon moment. Preguntar-nos si el que estem fent és el correcte o no és un exercici relativament senzill. Cal tenir la vista posada en l’objectiu que perseguim. On som, la ruta que seguim, és on volíem ser, és la ruta que volíem seguir? Per respondre, com t’he comentat fa un moment, no podem amagar l’objectiu final. Segur que ho hauràs sentit moltes vegades, ERC és un partit d’Esquerra, vol una societat socialment justa, republicana, vol una societat democràticament radical i Catalunya vol una societat nacionalment lliure. Aquest és el triple objectiu, tot allò que ens hi apropi serà bo, tot allò que ens n’allunyi serà dolent. El progrés de l’independentisme és evident i enormement positiu i bona part ha estat gràcies a ERC. Si hi ha una força política que ha defensat la independència de Catalunya contra tot i contra tots, aquesta ha estat ERC. Però ara la pregunta és on som, la ruta que seguim, és on volíem anar, és la ruta que volíem seguir? Heu acceptat que el referèndum de l’1 d’octubre sigui delicte, sí, ja ho sé, la condemna serà més lleu, però serà delicte. Defenseu que el camí cap a l’autodeterminació ha de transcórrer dins el marc constitucional espanyol. Ja sé que tot el que heu pactat a la Taula de Diàleg comporta un benefici personal per a tots els represaliats, això és bo, però no és un avenç cap a la independència, ni tan sols és un avenç cap al que vosaltres heu dit que era l’objectiu de la Taula de Diàleg: amnistia i autodeterminació. El que ara em preocupa és què passarà amb el que vosaltres anomeneu “segona fase”, la de l’autodeterminació. D’entrada ja tenim la primera renúncia que ja ha posat sobre la taula el president Sr. Pere Aragonès quan planteja un “acord de claredat”, que no és un acord per dur a terme un referèndum d’autodeterminació. El que proposeu ara és un acord per “iniciar” negociacions amb el govern espanyol, negociacions que, com s’ha vist en el cas de l’amnistia, el més probable és que portin a un lloc situat més o menys a la meitat entre la posició del govern català i l’espanyol, lloc que se situarà dins el marc constitucional espanyol i, per tant, no serà l’autodeterminació. Com dieu ara, no es pot anar a una negociació amb un plantejament de “tot o res”. Aquest és el problema. La negociació no serà per obtenir l’autodeterminació. El PSC ja ha posat sobre la taula la possibilitat d’una consulta sobre els acords de la Taula de Diàleg, acords que s’han de situar dins la legalitat espanyola. Aquesta és la sortida que vols? Hi ha molt debat sobre el tema del diàleg. Personalment crec que Espanya, el govern espanyol, però encara menys l’Estat espanyol, no negociarà mai, no ho farà per motius històrics, no ho ha fet mai, són incapaços de gestionar la diferència i per ells ser espanyol és ser castellà. Jo no dubto que tu siguis independentista, el que manifesto és la meva convicció que la negociació amb l’Estat espanyol sigui la ruta correcta que ens porti cap on volíem anar, una societat nacionalment lliure. Entenc que algú, com tu mateix, pugui defensar la negociació. De totes maneres, hi ha una cosa que a mi no em quadra. Si acceptem la ruta de la negociació crec que estarem d’acord, com a mínim, en allò que no hem de fer. Primer, no hem de reforçar l’adversari, necessitem un adversari com més feble millor; segon, no hem de deixar de posar sobre la taula l’amenaça d’allò que es produirà en cas de no arribar a un acord. Això és el que fa el govern espanyol, no reforça Catalunya, pressupostos, execució d’inversions, defensa del català, dèficit fiscal, corredor mediterrani, etc., i no treu de sobre la taula l’amenaça d’aplicar l’article 155. Per contra, el govern català reforça Espanya votant investidures, pressupostos i tot el que faci falta i abandona l’amenaça de la DUI. Ja intueixo la teva resposta, “no hi ha alternativa”, és allò que passa amb argumentaris dels gurus, que mai s’haurien de confondre amb la realitat. Allò que el vostre president, Sr. Junqueras, us crida amb vehemència sempre que té oportunitat. De fet, presentar una opció com a “única” concorda molt amb l’ànima catòlica del Sr. Junqueras. Quan una opció es presenta com l’única opció l’estem sacralitzant, convertint-la en sagrada i, com a tal, apartada de la raó, sense possibilitat de canvi, de llibertat. Fer un acte de fe no és unitat, és uniformitat, és pensament únic. La unitat no s’ha de produir amb la intenció que tots pensem igual, s’ha de produir en l’acceptació que pensem diferent i acceptem, tots i units, la democràcia com a instrument per determinar quina és l’opció majoritària i per tant la que defensa el partit com a tal. Hi ha moltes més opcions, quines, preguntaràs. La primera alternativa que a tots en ve al cap és la declaració unilateral d’independència (DUI). Aquesta opció estic d’acord que té molt poques possibilitats. Deixa’m dir, però, que poques és més que cap, que són les possibilitats que té la negociació amb Espanya. L’independentisme ha de tenir a les seves mans el govern autonòmic i actuar en benefici de tots els catalans i mostrar, d’aquesta manera, que amb una Catalunya lliure tots els catalans hi sortim guanyant. Aquesta seria, per mi, la primera branca de l’estratègia cap a la independència. Quina seria la segona? Crear, al mateix temps, estructures d’estat. Crear estructures d’estat, com? Què té un estat? Un parlament, un govern. Irlanda en el seu moment ho va fer, fins i tot va crear un exèrcit. Aquí no crec que sigui la via, però podem tenir un parlament sorgit d’unes eleccions, ja siguin telemàtiques o encara millor aprofitant unes de les eleccions que ja tenim, les autonòmiques o generals, on es podrien presentar candidatures alternatives. D’aquestes eleccions en sortiria un parlament i un govern i aquest govern podria implementar uns impostos voluntaris per poder desenvolupar la seva actuació, una actuació dins del país però també exterior. En definitiva, el que jo propugnaria seria una doble acció, control del govern autonòmic i generar estructures d’estat amb, si vols tu, petites actuacions però amb sentit i amb l’objectiu de vestir estat català. Per què ara ERC no fa això? Sincerament penso que l’objectiu principal que teniu és mantenir-vos al govern de la Generalitat i qualsevol organisme que us pugui restar visibilitat us molesta. Penso que en la vostra cúpula teniu persones que en podríem anomenar “independentistes no practicants”, que estan còmodes on estan. On som, la ruta que seguim, és on volíem ser, és la ruta que volíem seguir? Aquesta és la pregunta que m’agradaria que et responguessis. No et demano que comparteixis tot que t’he escrit, tant de bo et serveixi per pensar, per ser crític, per no creure en opcions úniques, per no abandonar allò que ara pot semblar utòpic, però que és un lloc al qual potser no hi arribarem, però que ens marca el camí per no caure en un realisme que pugui esdevenir amagatall de la por, per tenir coratge. El que feu és bo o dolent? Apropa Catalunya a ser un país nacionalment lliure?

Benvolgut company/a, amb aquest escrit l'únic que vull és fer-te reflexionar si la ruta que seguiu és correcta per aconseguir la independència

Carta a un militant d’ERC