Carta d’una mare al seu fill
I un dia t’adones que el teu fill es fa gran. I un dia prens consciència que el teu fill et fa de mirall, que tot el que dia a dia intentes ensenyar-li et rebota, i que explotem amb qui tenim més a prop.
Ser mare (i pare) és un aprenentatge constant. I aprendre aquesta nova faceta et fa adonar del que és realment important. Intentes ensenyar-los a parlar des de la calma, sense crits, amb amor. I crides sense saber que ho estàs fent, i no saps que ho fas fins que ell, un infant de gairebé cinc anys, es posa a plorar i et diu que li has parlat malament. I el que sents és tan fort que la tristesa t’acapara, perquè t’ha fet adonar que estàs al límit, que estàs cansada, i que rep qui menys s’ho mereix. I li demanes perdó; li demanes perdó mil vegades, l’abraces, li tornes a demanar perdó i et diu que no passa res. Et mira, t’abraça i et somriu. I fa com si res no hagués passat, però tu, mare, ja no ets la mateixa, perquè aquesta criatura que has gestat i has acaronat des d’abans de néixer t’ha fet de mirall i t’ha recordat quines són, realment, les coses importants.
Fa uns quants anys, una amiga em recomanava La llei del mirall, una al·legoria de Noguchi que obre la porta al nostre interior i ens proposa pautes per resoldre’ns a nosaltres mateixes. L’he regalat força vegades i avui hi he tornat perquè en un mirall, sovint de manera inconscient, s’hi reflecteix la nostra vertadera essència. I avui he vist que la sensibilitat del meu fill és la meva. I quina sort la meva, haver-ho viscut.
Gràcies, fill meu, i gràcies a tots els fills i filles que posen mirada a les nostres accions, que ens ajuden a repensar-nos i a ser millors persones. I que bonic posar-hi consciència, i intentar que no torni a passar.
Aprofito que s’acosta el 8-M per compartir aquestes reflexions, i per compartir –m’agradaria pensar que és així– aquest sentiment amb altres mares que en alguna ocasió han viscut el que he viscut jo un vespre qualsevol. Som dones, som mares, som professionals que busquem l’èxit, som amants, som caps de família, i som –i sembla que hem de ser– tantes coses que no crec pas que arribem a tot. I el pitjor de tot és que sovint ens sentim culpables per no ser perfectes, per no abastar-ho tot. El dia a dia va tan ràpid que oblidem l’imprescindible, fins que el nostre infant, el nostre bé més preuat, ens fa tocar de peus a terra i ens recorda que cal frenar i posar paraules a tot plegat. I avui les poso, i li dono les gràcies per ajudar-me a créixer i fer-me millor persona. Gràcies, fill meu –i gràcies a tots els fills i filles–, per aquest acte d’amor tan sincer!