Cartes al director
El debat del CAP Caputxins
Des de la plataforma CAP-Caputxins volem expressar la nostra profunda indignació davant les darreres declaracions de l’alcalde de Vic, el Sr. Albert Castells, on es permet qualificar el nostre debat de “[…] debat simplista de dos o tres edificis”, quan realment es tracta d’una demanda ciutadana àmpliament fonamentada i avalada per estudis tècnics rigorosos. No només és una falta de respecte cap a una ciutadania organitzada i informada, sinó que a més tergiversa deliberadament el debat per desviar l’atenció de la qüestió fonamental a debat: per què Vic ha de renunciar a un model de proximitat en l’atenció primària?
El que demanem no és cap privilegi ni cap ocurrència improvisada. A Vic, fa temps que li correspondria un tercer centre d’atenció primària, com ja tenen altres ciutats catalanes similars. En lloc d’això, el que s’està plantejant és substituir el CAP Vic Nord –ubicat al barri dels Caputxins des de fa més de 50 anys– per un macroequipament en un altre barri, deixant aquesta zona de la ciutat òrfena d’un servei sanitari essencial. Per tant, estem parlant d’una qüestió estructural que serà difícilment reversible, i per això cal reconduir-ho ara que hi som a temps.
La nostra proposta és clara, senzilla i justa: construir un tercer CAP en un altre barri que també ho necessiti i mantenir l’actual CAP al barri dels Caputxins. No demanem més del que tenen altres municipis, però tampoc acceptarem menys. El que defensem és el dret de tota la ciutadania de Vic a tenir un accés equitatiu i de proximitat a l’atenció primària.
Davant d’aquesta situació, la plataforma ha impulsat estudis tècnics detallats sobre diferents escenaris en la distribució dels equipaments sanitaris a la ciutat de Vic, mitjançant anàlisis d’isòcrones, així com comparatives addicionals amb 16 municipis catalans similars a Vic. Els resultats parlen per si sols i evidencien un greuge comparatiu que no pot continuar sent ignorat ni emmascarat amb discursos sobre reformes urbanístiques, o promeses de futurs equipaments amb usos indefinits, com si un joc de paraules grandiloqüents fos suficient per justificar-nos la pèrdua d’un equipament essencial per al nostre barri.
El que més ens preocupa no és només la manca de resposta clara del govern municipal, sinó la seva permanent estratègia discursiva per desviar el debat cap a qüestions complementàries, secundàries o que no tenen res a veure amb l’assistència sanitària. Ens parlen de l’atenció domiciliària com a alternativa a la proximitat dels centres, com si als altres municipis similars a Vic no en fessin també. Ens parlen de la futura tecnificació de l’assistència, com si no fos d’aplicació a tot el país on no tancaran cap centre. Ens parlen de territori pilot, per no dir-ne prova pilot, que rebutgem que es faci en un municipi amb la sanitat tensionada i al límit. I, sorprenentment, al final ens parlen d’urbanitzar una plaça quan nosaltres estem parlant d’un servei essencial.
A més a més, sense ruboritzar-se, l’alcalde diu voler “… elevar el debat a un nivell tècnic…”, quan hem sigut nosaltres qui l’hem dut a aquest nivell des del primer dia. El que ens cal ara és honestedat política, no paternalismes ni desqualificacions, que només fan que evidenciar la manca d’arguments de les administracions per explicar el disbarat que pretenen dur a terme.
Demanem, per tant, responsabilitat i coratge institucional. Que s’escolti la veu d’una ciutadania organitzada, informada i mobilitzada. Que es posi fi a un llarg període de desinversió i oblit. I que es respecti una demanda que no busca cap altra cosa que justícia territorial i sanitària per al conjunt de la ciutat de Vic.
Xavier Acín i Raïch,
president de la plataforma CAP-Caputxins Vic
Les veus del silenci
El dia 4 de maig, coincidint amb el Dia de la Mare, Irene Beltran va presentar al Teatre del Casal Marià d’Olot l’espectacle Ara, com jo soc, una canalització en directe centrada en el tema de la mort, en què se sent què passa i quina posició s’agafa quan el cos físic mor. La quarantena de persones que hi assistírem, en sortir, vam coincidir que havíem tingut el privilegi d’haver viscut una experiència única i singular. I irrepetible, perquè aquest espectacle no és mai igual, i ho puc afirmar perquè el vaig anar a veure el 8 de març a Centelles. A través de la Irene, les veus dels que ella anomena “compis” ens han fet saber com encarar-nos amb la mort i ens han mostrat la manera d’acceptar, entendre i comprendre les morts que hem viscut. I també ens han dit que per comprendre la mort ens cal, primer, comprendre la vida i han estat molt estimulants i molt savis els coneixements i les informacions que en aquest sentit ens han fet arribar. Però com ens va repetir diverses vegades la Irene, el coneixement ens ha de portar a l’acció, al moviment. Saber per Fer, doncs, aquesta és la qüestió. Durant la canalització, van anar apareixent diversos missatges per a alguns dels assistents. I tot seguit va arribar el torn de les preguntes en què diverses persones van plantejar dubtes o van demanar aclariments sobre qüestions que els afecten personalment, unes qüestions, però, que eren comunes i rellevants per a tothom. La Irene, amb la seva proximitat, va saber crear –com ens té acostumats– un clima de pau, un ambient d’harmonia i un espai on tots ens hem vist capaços de fer perquè des de nosaltres tot és possible. La Irene ens descobreix les enormes capacitats que totes les persones portem de sèrie, però que no utilitzem o no sabem utilitzar, com la d’accedir a la intuïció o la d’escoltar la nostra pròpia veu, capacitats que ens permeten tenir la ment més clara, més oberta i ens permeten viure en un estat de consciència que afavoreix la nostra presa de decisions en el dia a dia de cada dia. La Irene m’ha donat, ens ha donat, eines per encarar els reptes, els sorolls i les circumstàncies que se’ns presenten, que creem a voltes, i que ens condicionen la vida. Una nova manera de pensar ens porta a una nova mirada i al descobriment del fet que no estem sols. I a partir d’aquí, comencem a escoltar les veus del silenci.
Iris Pujol Vic
Hospital Universitari de Vic
En els últims dos mesos he hagut d’anar a urgències i la veritat és que és per posar-s’hi malalt dels nervis. El primer cop vaig entrar a les 7 de la tarda i fins a la 1 de la matinada no van saber què em passava. Jo, amb un mal d’estómac terrible, a les 9 del matí, després de posar-me calmants i sèrum, per fi el mal se’m va calmar. Llavors, però, no em podia posar dret de tantes hores d’estar estirat en aquella llitera. A mig matí ja tenia ganes de marxar i no hi havia manera que vingués ningú per dir-l’hi. Al final, ja cansat, vaig sortir del box i a la primera infermera que vaig veure li vaig dir si em podia treure la via i vaig marxar sense dir res a ningú. Em van renyar per sortir d’aquesta manera, però és que estava molt cansat de tantes hores allà estirat. El segon cop, des del CAP de Calldetenes em van enviar de nou a urgències. M’havien trobat un problema al fetge. Jo em trobava bé. Vaig estar esperant tres hores a la zona de triatge, assegut en una cadira que ja em feia mal el cul. Al final també em vaig aixecar i vaig sortir. A recepció vaig avisar si s’havia de signar algun paper o alguna cosa. I tot seguit, me’n vaig anar a la Clínica Bayés perquè em donessin hora per poder saber què li passa al meu fetge. Com es pot veure, el servei de urgències de l’hospital va fatal.
Agustí Font Pijoan
Calldetenes