Des del dol: encara que no els veieu, els nostres fills van existir, són estimats i formen part de les nostres famílies

Els fills que no veieu Per a molts, el dia 15 d’octubre deu ser una data com tantes altres. Però per a famílies com la meva, el 15 d’octubre és el Dia Internacional del Dol Perinatal, Gestacional i Neonatal. I jo això ho sé des d’ara fa dos anys i un mes. Em presento. Soc la mare de l’Ona i també d’en Jan. Em dic Paula, i tot i que, com veieu, sobre el paper soc mare de dos fills, si em trobeu pel carrer em veureu només amb en Jan, el germà petit de l’Ona. L’Ona va morir a la setmana 37 de gestació, just quan ens preparàvem per rebre-la. A fora ja ho teníem tot preparat, però ella va morir a la panxa i després va néixer. Amb la seva mort i el seu naixement –en aquest ordre– també van morir moltes coses dins meu. La Paula que era abans, la manera de relacionar-me amb familiars i amistats, la manera de veure la vida… tot va canviar. Nosaltres esperàvem la nostra primera filla amb moltes ganes. Volíem conèixer el món a través dels seus ulls, volíem veure-la créixer feliç i ja teníem tota una vida imaginada amb ella. Però ens vam trobar havent de fer una cosa per a la qual ningú està preparat: conèixer la nostra filla i acomiadar-nos-en al mateix temps. Saber que has de conèixer i acomiadar-te de la teva filla és molt dur. Has de prendre moltes decisions en molt poc temps, i són decisions que marcaran l’inici d’un camí llarg i difícil que comença en aquell instant i que no acaba mai: el dol. Parlo de l’Ona perquè és la meva filla i aquesta és la meva experiència, però som moltes les mares i els pares que ens hem trobat i que, per desgràcia, es trobaran en aquesta situació. Entrar a l’hospital esperant conèixer una personeta que ja estimes amb tot el teu cor i sortir-ne amb els braços buits. Arribar a una casa on ja està tot preparat per rebre l’alegria que porta un nadó i que, en comptes de somriures i plors, hi hagi silenci. Som moltes les famílies que hem hagut d’aprendre a conviure amb una absència que, per a molts, és invisible. El dol perinatal és un dol molt silenciat. Un dol que costa molt d’entendre des de fora. Fins i tot ens falten paraules per parlar-ne. Com se li diu a una mare que ha perdut la seva filla? De vegades em costa fins i tot parlar d’ella perquè no sé com reaccionarà la persona que tinc davant. Es fan silencis incòmodes o es diuen frases amb bona intenció que fan mal. He sentit moltes vegades: “Ets jove, ja en tindreu un altre”, “Segur que d’aquí a poc et quedes embarassada i tot va bé”… Hi ha una certa pressió social perquè tornem a “estar bé”. Però una filla no s’oblida, i un germà petit no substitueix la vida de la meva filla morta. S’aprèn, amb el temps, a viure incorporant-la d’una altra manera a la nostra vida. Per això és tan important sentir-nos acompanyades. Un temps després, vam tenir la sort de donar la benvinguda al seu germanet. I aquest embaràs tampoc va ser gens fàcil. Les pors, la incertesa i el “saber massa” jugaven en contra meva. En el nostre camí, vull agrair especialment l’acompanyament que hem rebut de tot l’equip de l’Hospital Universitari de Vic des del primer moment, i en especial el de la ginecòloga Carme Merced, la psicòloga Alba Rosique i la llevadora Judit Laso. Tres professionals que, cadascuna des del seu àmbit, m’han sabut escoltar, acompanyar i donar espai a les meves pors, primer durant el dol per l’Ona i després durant l’embaràs d’en Jan. Amb elles sempre he sentit que podia parlar de l’Ona amb naturalitat i que les meves pors, per irracionals que de vegades em poguessin semblar, tenien un lloc i eren escoltades. El dia 15 d’octubre, enceneu una espelma per als nostres fills i filles. Perquè, encara que no els veieu, van existir, són estimats i formen part de les nostres famílies. Paula Roma Redon / Taradell La línia Castellterçol-Moià-Vic Com a veïna de Moià, en nom propi i de molts altres usuaris afectats, vull posar de manifest una situació d’alta gravetat respecte a la gestió del transport públic que ofereix l’empresa Sagalés al nostre municipi. Concretament, la línia d’autobús (710) de les 7 del matí amb destinació a Vic –procedent de Castellterçol– ja arriba al poble plena i surt de Moià en condicions de sobreocupació inadmissibles. La majoria dels passatgers són estudiants que van a Vic i es veuen obligats a fer tot el trajecte drets. Cal remarcar la perillositat d’aquesta circumstància: el recorregut transcorre per la carretera que passa per Collsuspina i Tona, un tram d’alta muntanya (entre 700 i 900 metres d’altitud), caracteritzat per nombroses corbes i per la presència habitual de gel o humitat a la calçada a primeres hores del matí. Malgrat que l’empresa disposa de vehicles de major capacitat, el servei s’assigna habitualment a un model petit i clarament insuficient. Aquesta situació no és desconeguda: la mateixa Policia Local va arribar a intervenir en una ocasió per alertar el conductor que el vehicle no podia circular en aquelles condicions. No obstant això, la companyia Sagalés no respon a les reiterades queixes formalitzades pels veïns. Davant la inacció de les parts responsables, ens adrecem al seu mitjà de comunicació per fer d’altaveu d’aquesta denúncia pública. Considerem urgent que s’ampliï la capacitat de la línia o s’hi assignin vehicles adients abans que haguem de lamentar un accident d’incertes conseqüències. Montserrat Medina / Moià El Lluçanès té el motor viu El motor va començar a ser una eina útil als anys 50, 60 i 70. Era el mitjà per desplaçar-se, a part d’anar a peu o amb bicicleta. Als anys 70 i 80 es va començar a competir. Disposàvem d’un territori, un altiplà bonic, apte per a esdeveniments, amb carreteres i camins per disputar proves tant amb autos com amb motos, vehicles 4×4, bicicletes, entre d’altres. La gent d’aleshores va ser pionera i va esdevenir una gran mestra. Van formar els Amics del Motor Lluçanès i van començar a organitzar proves pels nostres entorns: excursions, trial, tot terreny, trobades, gimcanes... El circuit de Mercuses, apte per al motocròs, va acollir proves puntuables per als campionats social, català, estatal, internacional... La visió de al futur era que tot això es fes realitat al Lluçanès. Gaudíem i apreníem... Les carreteres de la Trona, els Gats, Alpens-Borredà, Prats-Olost..., eren molt aptes per a proves del Mundial de ral·lis, entre d’altres, i pujades en costa... Tot ajudava a donar a conèixer la comarca a la resta del país. El temps passa i es formen altres entitats: MC Olost, MC Lluçanès, Amics de la Moto Clàssica del Lluçanès, Amics del Motor SBG, Jovent de Santa Creu, Motards del Lluçanès, MC La Torre d’Oristà, MC Alpens, Sant Boi-Motor, Sasserra-Motor... Aquestes entitats tenim l’orgull d’organitzar proves a cada poble any rere any. El nom de les proves sol anar acompanyat del nom de la comarca: Trial del Lluçanès, Enduro del Lluçanès, Raid Lluçanès, Mundial... Algunes solen enllaçar un poble amb un altre. Al darrere d’aquestes entitats tenim pilots que, amb el nom de l’entitat, participen durant tot l’any en proves dels diferents campionats del món, d’Europa, estatals, catalans, socials... i al Dakar. Ens fan conèixer la comarca del Lluçanès (algun polític n’hauria d’aprendre). Aquestes entitats sempre tenen algú que tira del carro. Es comença per afició i s’acaba amb grans esdeveniments. Arran de les proves dels dies 18, 19 i 20 de setembre de 2026, aprofito, amb tota la gent a qui ens agrada el món del motor, per expressar una gran satisfacció per tot el municipi d’Oristà, que té nom al món. La Torre té un lloc al mapa i el seu Moto Club, un “privilegi d’organització”, amb tota la seva gent... Aquesta vegada, amb el campionat europeu i estatal. Però, com sempre, hi ha d’haver algú que tingui l’honor d’enllaçar tot el que comporta organitzar: camins, permisos, propietaris, publicitat, controls... I, sobretot, el retrobament de tots i totes, la gent del Lluçanès. Tu, Josep Pou i Caralt, com a expilot, mànager... i ara director i empresari tèxtil, has tingut el valor i la valentia de retrobar tota la gent del motor del Lluçanès i fer possible que junts es facin grans esdeveniments. Enhorabona i molts ànims per a la propera prova, si és possible, un Mundial. Pere Turigas i Roset | Olost Una addicció és una malaltia mental Hi ha un desconeixement bastant generalitzat que una persona que és addicta a una substància o un comportament addictiu és perquè vol. Coincidint amb el Dia de la Salut Mental i com a malalta alcohòlica, rehabilitada des de fa 32 anys, voldria donar un missatge a la societat en general i, en especial, a les persones addictes i els que les envolten i pateixen amb elles la duresa d’aquesta malaltia. Hi ha sortida. Reconèixer la situació, acceptar que és una malaltia, buscar ajuda professional. Aquesta ajuda, però, ha de ser també per a les persones que estimen i pateixen al costat de qui està consumint. Pot haver-hi una família que necessiti ser tractada més que no pas el familiar que té l’addicció. Hi ha un gran patiment, sentiment de culpa, vergonya, un no saber que també et fa falta ajuda per saber com actuar. Intentant transmetre esperança us puc dir que amb els anys que porto assistint com a malalta experta a un grup d’ajuda a familiars de persones amb addiccions he vist el bé que fa poder compartir experiències amb d’altres que es troben en situacions semblants a la teva. També la part emocional i psicològica és tractada per una professional i he pogut viure grans avenços en com ajudar els malalts addictes i ajudar-se a un mateix. No és un camí fàcil sortir d’una addicció, tampoc ho és per als coaddictes, que solen ser les persones que més estimen a qui consumeix. Posem fil a l’agulla, desterrem els tabús, que no ens guanyi el desencís... Guanyem les addiccions! Esther Poquí | Vic Ja tenim eleccions. I ara, què? El 29 de novembre tornarem a les urnes i els partits tornaran a parlar-nos del futur, aquest territori confortable on encara tot és possible i les promeses encara no han passat pel sedàs de la realitat. Però abans que comenci la litúrgia electoral, potser convé mirar què queda enrere i què queda en suspens. La crida anticipada a les urnes arriba després que el Congrés tombés els dos decrets d’habitatge, amb els vots del PP, Vox, Junts i UPN, en una derrota que deixa el govern sense una de les seves principals eines per afrontar una crisi que ja no afecta només els joves, sinó també famílies i persones grans que cada vegada tenen més dificultats per accedir a un habitatge o mantenir-lo. Junts i els seus aliats de la dreta i la ultradreta consideren que les mesures no eren adequades i tenen tot el dret a votar-hi en contra. El que resulta més difícil d’entendre és que, davant d’un problema d’aquesta magnitud, el vot negatiu no vagi acompanyat d’una alternativa capaç de reunir prou consens per convertir-se en una solució. Ara només falta que, després d’haver-lo tombat, tinguin la voluntat de fer una cosa més difícil: proposar-ne un de millor. Però aquesta és només una part de la factura política. Amb la dissolució de les Corts, decauen nombroses iniciatives que estaven en tramitació: la reforma del finançament autonòmic, la condonació del deute de les comunitats, diverses mesures educatives, la protecció dels menors a internet, l’Estatut del Becari i diferents reformes econòmiques. Els pressupostos de 2027 també queden condicionats per una legislatura que arriba al final sense haver estat capaç d’aprovar uns nous comptes. No totes aquestes qüestions tenen la mateixa urgència, però responen a necessitats que continuaran existint després de les eleccions. Els partits poden centrar el discurs en les urnes, però la realitat no entrarà en campanya: els problemes pendents continuaran reclamant resposta. I més enllà d’aquestes eleccions queda una qüestió que l’esquerra haurà d’afrontar: com continuar defensant els drets socials, els serveis públics i la redistribució en una societat que ha canviat i que ja no formula les mateixes demandes. Potser el repte no és abandonar aquest horitzó, sinó actualitzar-lo. Una esquerra democràtica, socialdemòcrata i progressista que defensi els drets socials sense convertir-los en eslògans, que sigui capaç d’entendre els nous conflictes i que no confongui la defensa dels principis amb la resistència al canvi. A partir d’ara arribaran les enquestes, els mítings, les promeses i aquella inevitable litúrgia en què cada partit intentarà dibuixar-nos el país que, segons ells, ens espera després del 29-N. Mentrestant, però, la vida continuarà imposant les seves pròpies urgències: el lloguer s’haurà de pagar cada mes, les escoles continuaran necessitant recursos, les pensions s’hauran de garantir, la sanitat no deixarà d’exigir decisions i la cultura continuarà reclamant el seu lloc. Les eleccions poden canviar els governs, però el que realment hauríem d’exigir és que canviïn les coses. I això demana una esquerra que no es limiti a sobreviure a cada legislatura, sinó que sigui capaç de renovar-se sense renunciar al que la defineix: entendre que els drets socials no són promeses per a la pròxima campanya, sinó compromisos que s’han de convertir en decisions, pressupostos i polítiques capaces de transformar la vida de la gent. Núria Cortinas Teixidor / Folgueroles Més resposta i menys excuses Arran de les declaracions de l’alcalde de Torelló a EL 9 FM sobre la necessitat de disposar de més efectius policials, crec que cal situar el debat allà on correspon. És evident que calen més efectius. Però reduir el debat sobre la seguretat a aquesta qüestió és insuficient. El que els veïns reclamen no és només saber quants agents hi ha, sinó saber quina capacitat tenim per donar resposta als problemes que afecten la convivència i la seguretat dels nostres carrers. Quan hi ha ocupacions conflictives, situacions d’incivisme o problemes que s’allarguen en el temps, el ciutadà no viu el problema com una qüestió de competències administratives. El viu directament. I això ens porta a una qüestió més àmplia. A Torelló tenim massa exemples en què la resposta sembla quedar atrapada en els procediments: Can Cata, el model de residus, les situacions d’inseguretat o altres problemes que els veïns denuncien de forma reiterada. Davant de cadascun d’aquests casos sempre podem trobar una explicació: que la competència és d’una altra administració, que els tràmits judicials són lents, que falten recursos o que la burocràcia dificulta les actuacions. Tot això pot ser cert. Però després de set anys de govern municipal, els ciutadans tenen dret a esperar alguna cosa més que explicacions. El veí no viu dins d’un expedient administratiu. Viu a Torelló. Per això el debat no hauria de ser només si una eventual comissaria d’Osona Nord s’ubica a Manlleu, a Torelló o a Sant Quirze. El debat és com aconseguim que els recursos disponibles es tradueixin en més seguretat, més resposta i més resultats. I això exigeix reclamar més efectius, sí, però també lideratge, pressió institucional i capacitat per defensar els interessos dels veïns davant de les administracions que correspongui. Després de set anys, ja no n’hi ha prou de dir que els procediments són complicats o que les competències són d’uns altres. Governar també és aconseguir que les coses passin. José Velategui / Torelló Agraïment La família de Jaume Serrabassa Vila, després de la seva llarga malaltia, vol donar les gràcies a tots els amics, familiars i a totes les persones que ens heu fet costat, ens heu acompanyat i ens heu transmès el vostre afecte durant aquest temps. La missa en el seu record se celebrarà aquest diumenge, 11 d’octubre, a les 11 del matí, a l’església de la Divina Pastora de Vic. Pares, germans i nebots de Jaume Serrabassa / Sentfores-Vic

Des del dol: encara que no els veieu, els nostres fills van existir, són estimats i formen part de les nostres famílies

Cartes al director