Cartes al director
La salut mental i les famílies
La salut mental no és un afer privat ni una batalla que s’hagi de lliurar en la solitud d’una llar. Es construeix en comunitat i en la xarxa afectiva que ens sosté quan les forces falten. Amb motiu del Dia Mundial de la Salut Mental, és imprescindible obrir una reflexió sobre un pilar tan fonamental com sovint oblidat en els processos de recuperació: la família. Quan algú del nostre entorn –un fill, una parella, un germà o un pare– travessa una crisi de salut mental, la família es converteix, de manera immediata, en la primera línia de suport. Són les famílies les que sostenen la quotidianitat les 24 hores del dia, les que gestionen el dolor en silenci i les que ofereixen l’afecte i la seguretat que cap tractament per se pot substituir. Tanmateix, la realitat quotidiana ens mostra una escletxa dolorosa: la invisibilitat que moltes famílies experimenten davant dels sistemes i professionals de la salut. En massa ocasions, els familiars es troben amb portes tancades, falta d’informació o una absència d’escolta activa. Quedar al marge no només augmenta el seu desgast emocional i la sensació d’impotència, sinó que priva el procés de recuperació d’una informació i un aliat indispensables. Reconèixer el paper de la família no significa menystenir l’autonomia ni la privacitat del pacient; significa entendre que la recuperació és un treball en equip. Necessitem un canvi de model en l’atenció a la salut mental que integri els qui cuiden, que els escolti sense paternalismes i que els proporcioni els recursos i l’orientació necessaris. Cuidar els qui cuiden és una responsabilitat col·lectiva. Acompanyar no és un paper secundari. Avui reivindiquem des del nostre municipi un model d’atenció més humà, comunitari i inclusiu, on cap persona hagi de fer el camí sola i on les famílies trobin el suport i el respecte institucional que es mereixen.
Anna Cortinas, en nom de l’AFMMO Vic
Què hem vingut a fer a aquesta vida?
Què és la vida? Un gran repte per a totes les persones del món! És vital tenir un projecte de vida i una vida social plena, envoltats de família, amics i veïns. Ens hem de cuidar, tenir una bona alimentació, fer esport, cultivar la ment i prendre decisions que ens ajudin a construir un bon futur. Una persona que té interès per formar-se, aconseguir una feina que li agradi, compartir estones amb els amics, fer esport, viatjar, fer voluntariat o dedicar temps a l’espiritualitat té moltes oportunitats de gaudir d’una vida plena i feliç. Però no tothom té les mateixes oportunitats. Al barri on visc veig persones que passen per situacions molt difícils, algunes amb problemes d’addiccions o sense una llar on viure. I em pregunto: per què no creem, entre tots, un espai d’acollida on les persones sense llar o que surten de la presó puguin sentir-se estimades i reconstruir les seves vides? Un lloc on es cuidessin animals, es treballés la terra i es pogués estudiar i formar-se. I què hem vingut a fer en aquesta vida? No hem vingut a ser esclaus del treball! Treballar és important, però també hem vingut a relacionar-nos, a compartir estones d’oci i, sobretot, a estimar i ajudar els altres! Seria fantàstic llevar-nos cada matí i pensar: “Oh, que guai, tinc ganes de tornar a la meva feina, que m’apassiona!” Però hi ha moltes persones que treballen en feines que no els agraden, que han de pagar factures i hipoteques i que amb prou feines arriben a final de mes. És això viure una vida feliç? Ningú no decideix néixer ni les circumstàncies en què arriba al món. Hi ha persones que han de superar malalties, dificultats econòmiques o situacions familiars complicades. Per això crec que una societat justa hauria d’oferir oportunitats a tothom. El motor de la societat no haurien de ser només els diners, sinó la voluntat d’ajudar-nos mútuament. Tothom hauria de tenir cobertes les necessitats bàsiques: el dret a un habitatge digne, a l’educació, a la sanitat, a l’espiritualitat, a l’esport, a una bona alimentació i a relacionar-se amb els altres. Són drets imprescindibles per construir una societat més justa i igualitària. Esperem que continuem evolucionant per ser millors persones, cuidar el medi ambient i construir un món en pau. Nosaltres i els infants que eduquem som el motor del demà!
Roser Serra Berengueras Vic
Pisos buits per por de llogar-los
Arreu de Catalunya hi ha milers de pisos de petits propietaris que prefereixen tenir-los buits abans que llogar-los a causa d’unes lleis que, al meu entendre, no garanteixen la igualtat de drets entre propietaris i llogaters. Ja fa massa anys que la legislació permet que alguns espavilats deixin de pagar el lloguer i, declarant-se sense recursos, continuïn ocupant el pis perquè l’administració de Justícia els considera vulnerables. Fins i tot s’han conegut casos de persones que treballen en negre i no paguen ni un cèntim de l’arrendament. És el cas que explicava una propietària de Sant Just Desvern a La Vanguardia del 30 de setembre. Segons relatava, la seva llogatera tenia dues habitacions rellogades i rentava la roba d’un hotel, però no pagava el lloguer. Com ho ha de fer per recuperar el pis? Si les lleis fossin més equitatives per a totes dues parts, aquestes situacions es podrien resoldre amb més rapidesa. També recordo un cas que vaig conèixer fa uns anys al meu veïnat. Una llogatera va deixar de pagar, i quan el propietari finalment va recuperar el pis hi va trobar la instal·lació elèctrica arrencada, els aparells malmesos i tot destrossat. Després, aquella mateixa llogatera va publicar una carta en un setmanari de la comarca acusant el propietari de tenir mal caràcter i d’haver-li fet la vida impossible! Aquestes situacions fan que molts propietaris desisteixin de posar els seus pisos al mercat de lloguer. Prefereixen tenir-los tancats, fins i tot protegits amb alarmes, abans d’arriscar-se a patir impagaments o desperfectes. Ja és hora que els nostres polítics es plantegin reformar unes lleis que considero injustes. Amb una legislació més equilibrada, que protegeixi tant els drets dels llogaters com els dels propietaris, segurament molts d’aquests habitatges tornarien al mercat i podrien contribuir a satisfer les necessitats de moltes famílies, amb preus més assequibles. Perquè els petits propietaris que tenen un pis per llogar no poden ser tractats com si fossin fons voltor!
Ramon Torra Manlleu
Ens ha deixat l’Antonio Peña
Feia temps que sabíem que estava cada cop més delicat per culpa de la malaltia degenerativa de la memòria, però no podem fer més que lamentar la seva pèrdua, una més de la important família taurina sempre present a Manlleu. Perquè parlar de toros una bona estona era coincidir amb en Clerch, en Rufián i en Peña, que ja no hi són. Al costat de la Penya Taurina des dels inicis quan va arribar a Manlleu, igual que de la Penya Flamenca, en Peña era molt amic dels seus amics i una persona molt agradable amb qui t’agradava compartir més d’un moment. Molt aficionat als braus, no deixava de veure totes les corrides de la temporada abonat a totes les que feien per televisió, per poder-les comentar si et trobava camí del mercat, d’on era també un habitual quan sortia a caminar per fer petar la xerrada. Va participar activament en la Penya Taurina Manlleuenca en la seva esplendor, en constants visites a la Monumental de Barcelona o en els viatges per veure toros al camp. Sempre crític amb el devenir de la fiesta, mai va deixar però d’estimar-la i de creure en ella com a bon seguidor d’una tradició taurina molt arrelada encara a Manlleu i a la Plana de Vic.
Pep Costa Manlleu
Drets
Dret a l’habitatge? I tant que sí!, només faltaria!, però resulta que molta gent no té aquest dret, ans al contrari. Intentaré fer un paral·lelisme amb el dret a la salut, on en general veiem una gran solució per a les nostres vides. Per un costat tenim la salut pública, que la gaudeix tothom quan la necessita, i per l’altra, les mútues, que les pots escollir lliurement, has de pagar i aparentment hi tens avantatges. Per tant, podem decidir pagar més o menys i al mateix temps, sentint-nos protegits sanitàriament. Però amb l’habitatge diria que l’administració no ha actuat igual que amb la sanitat. En conseqüència, no hi ha prou pisos per a tothom i els rendistes, voltors, etc., hi fan un gran negoci que per a molta gent, com es va veient, és molt cruel. La pregunta que em faig és la següent: si l’administració i els polítics hi posen remei de veritat, al problema de l’habitatge, s’hauria de solucionar com ho tenim fet amb la salut pública?… si és així, endavant!
Albert Altés Segura Llançà/Vic