Cartes al director
El trànsit de Roda de Ter
Des de la Plataforma del Trànsit Roda’t, volem donar el nostre parer vers l’estudi que s’ha iniciat per la pacificació del trànsit que travessa Roda de Ter.
Segons aquest estudi hi haurà diverses accions a fer: una rotonda a l’altura de les Cases Noves, la sincronització dels semàfors GPS i un carril bici. No entenem el sentit d’una rotonda a l’entrada del poble quan, segons l’alcalde, el trànsit que tenim al poble neix i mor a Roda. Si és trànsit intern, per què cal una rotonda pels que baixen del Collsacabra?
Quant a la sincronització dels semàfors, ens agradaria pensar que serà una bona proposta; però, de moment, l’experiència del que ja hi ha davant del CAP ens fa ser poc positius. De fet, ens hem queixat, com tants veïns!, que més que una solució és un problema i un perill.
I pel que fa al carril bici, pensem que fer-lo paral·lel a la C153 és una temeritat. Experts de sanitat ens estan dient per activa i per passiva que fer activitats al costat d’una via on circulen la gran quantitat de vehicles com la que tenim a la carretera de Vic a Roda és un perill per a la salut. I de cap manera tot junt no farà disminuir el nombre de 18.000 vehicles aproximats que hi passen diàriament. Aquestes mesures que sembla que vol aplicar l’actual Ajuntament no poden ser considerades la solució al greu problema del trànsit, ja que tampoc no suposaran cap millora de la salut de tots els rodencs. La solució definitiva i duradora tots sabem prou bé quina és: la construcció de la variant, la mateixa solució que s’ha aplicat a tots els pobles i a totes les ciutats que patien la mateixa problemàtica que els rodencs continuem patint. Fins quan?
Pep Bas, Sumpta Cunill, Toni Parareda, Isabel Sala, Montse Monegal, Pere Vidal,
Lluïsa Colomo i Cesca Costa
Roda
A l’Hospital Universitari de Vic
Vivim sotmesos a un ritme tan trepidant que, sovint, no som capaços d’aturar-nos a pensar en les coses més elementals. En el meu cas, una lamentable circumstància m’ha permès, paradoxalment, això: tenir temps per pensar. Temps per recordar que el món també està fet de bones persones. I, sobretot, temps per dir “gràcies”. Per això, avui vull compartir la meva experiència a l’Hospital Universitari de Vic reconeixent l’esforç i la dedicació dels qui treballen incansablement per fer-nos la vida millor, que en són molts. Fa dos anys i mig, amb 71 anys, vaig trepitjar per primera vegada aquest hospital a causa d’un desafortunat accident de bicicleta que em va provocar una fractura de fèmur amb un pronòstic complicat i una cirurgia d’alta complexitat. En aquell moment, el doctor Sergi Nieto i el seu equip van dur a terme una intervenció exemplar que vull agrair profundament. Tots ells van demostrar una gran professionalitat i excel·lència mèdica. El passat 1 de febrer, de manera inesperada, vaig haver de tornar a ingressar-hi, aquest cop amb ambulància, després de patir una pèrdua de coneixement. Una vegada més, vaig poder comprovar l’eficiència i l’organització impecable de l’hospital. El doctor Miquel, cap de la Unitat de Cures Intensives, juntament amb el seu equip de metges, infermeres i auxiliars van ser senzillament extraordinaris. Ara puc dir que em van salvar la vida, i per això els estaré eternament agraït. Després de la meva estada a l’UCI, vaig ser traslladat a una habitació de la sisena planta, on vaig rebre una atenció impecable per part del doctor Celedón i de tot l’equip d’infermeria i auxiliars, tant del torn de matí com de tarda i nit. La seva dedicació, humanitat i professionalitat van fer que el procés de recuperació fos molt més suportable. Enmig d’aquesta experiència, una trobada especialment emotiva va ser la d’en Fernando, del Bar Montseny d’Aiguafreda. La seva noblesa i predisposició a ajudar els altres, així com el suport de la seva esposa, Silvana, van ser un autèntic bàlsam en moments difícils. No puc deixar d’esmentar, amb un agraïment immens, el suport incondicional de la meva estimada esposa, Anna, i dels meus tres fills (Ester, Joaquim i Lluís), els meus pilars fonamentals en tot aquest procés (i en la vida, en general). Encoratjo a tots els professionals de l’Hospital Universitari de Vic a continuar amb aquesta tasca encomiable. Quan les coses funcionen bé, cal reconèixer-ho, i aquest hospital n’és un exemple. Gràcies a tots, de tot cor.
Lluís Vila Quera
Taradell
Impunitat total
El passat 2 de desembre, la meva parella va ser envestida mentre conduïa per la C-17 per un totterreny Nissan Terrano II de color verd. Després de l’enorme ensurt i amb la sort divina de no perdre el control del vehicle, la meva parella, l’Anna, va aconseguir seguir el totterreny una estona i prendre-li la matrícula. L’Anna esperava que aquest conductor es parés a la següent sortida per fer papers, però res d’això. Va anar accelerant i amb una conducció erràtica es va escapolir. L’Anna va parar a Vic per fer la pertinent denúncia a Mossos. Fins aquí i salvant que va ser molt poc tenint en compte el que podia ser, nosaltres vam continuar amb el protocol. Denúncia, fotos, avís a la nostra companyia d’assegurances: FIATC. Doncs bé, després d’un informe positiu a favor nostre de Mossos i quatre reclamacions de la nostra companyia cap a la de l’infractor, que és Reale, el resultat és que no en volen saber res. Estem molt enfadats, indignats i emprenyats. No és per l’import de la reparació, que és poc, és per la impotència davant els fets. No és just que algú pugui escaquejar-se de tal forma. El que voldria, i crec que és més que just, seria que aquest conductor es fes càrrec dels seus actes i en cas contrari, com sembla ser, que l’administració actués. Què costaria per part de Mossos fer una visita a aquest individu i comprovar que és apte per conduir?, o què li costaria a la seva companyia, que segur que cobra religiosament els rebuts, actuar amb més empatia? Resumint: aquesta és una carta de denúncia d’uns contribuents que són conseqüents amb tot allò que l’administració demana i que no reben el que els pertoca. I també és una carta que potser dona alguna pista de per què cada vegada hi ha més gent que vota partits populistes o d’ultradreta. Hem de permetre que l’infractor en l’àmbit que sigui, ocupació d’habitatges de forma il·legal, conduir sense assegurança ni ITV, vandalisme ciutadà… se’n surti sense més ni més i que el contribuent que compleix amb tot el que se li demana sigui el damnificat? Pensem-hi.
David Castany Ayats
Vic
L’Anguera muntanyenc
Vaig conèixer l’Antoni els primers anys que començàrem l’excursionisme local amb el nostre grup del GEM a Manlleu. Van ser els primers anys que amb Martí Cassany i Miquel Albó tinguérem coneixement del més reconegut excursionista que havia pujat més vegades el Canigó, Francesc Pujades, d’Arles de Tec, al Vallespir. Més endavant va ser entre tots aquests coneguts que sortí l’organització anual de la Romeria dels Cims els dies 15 i 16 d’agost, on l’Anguera no hi faltava mai, i una vegada arribats a la pica des dels Cortalets va ser el que començà a recollir les millors fotos de tots els companys que havíem arribat a aquell pic. Acabada la nostra trobada en aquell cim, tots plegats empreníem la baixada pel lloc dit la Xemeneia fins a baix a la Cabana d’Aragó per continuar carenes avall cap a Sant Martí del Canigó. Fins i tot un any ens hi va venir a rebre el bisbe de la Seu de Perpinyà. Recordo encara quan més avall de la Cabana, en un d’aquells anys quan travessàvem una grossa pineda, els llamps d’un fort temporal ens va arreplegar i en Pujades, que coneixia molt bé el paratge, ens feu fugir corrents d’aquella espessa boscúria cap a rostos avall, ben enfora dels atapeïts pins. Durant una pila d’anys es feu aquella travessa i gairebé sempre amb una bona colla de seguidors, que fórem més o menys força els mateixos. Cal suposar que l’Antoni ens deu haver deixat un bon llegat fotogràfic, tant de Prada de Conflent com de tots els recorreguts que s’hi feren, amb visites a Prada, Sant Miquel de Cuixà i també d’una improvisada funció teatral que un any s’hi va fer prenent alguns de la colla a participar-hi com a actors, amb un relat que improvisa la vida de Sant Pere Ursèol. De fons, els claustres del monestir, tot muntat sota la realització i direcció d’Esteve Albert.
Quan el 1963 se celebraren els Jocs Florals de la llengua catalana de l’exili, al Palau dels Reis de Mallorca, a Perpinyà, hi vam coincidir tots els que començaren a conèixer tota la capa literària i excursionista catalana que hi havia aleshores a la Catalunya del Nord. Allà vam ser molts els que ens assabentàrem de la presència de qui aleshores era el president de la Generalitat exiliada, Josep Tarradellas; del conservador de la casa pairal Josep Deloncle, que va ser de qui n’esdevindrien els molts contactes que anaren progressant fins a començar a conèixer el fet que s’havien iniciat el 1962 d’uns focs de Sant Joan per alguns pobles de contrades d’aquell Rosselló Nord. Passat ja poc temps de l’inici de la romeria i d’altres activitats que s’anaren redreçant amb dues bandes catalanes, tot d’una va esdevenir l’obertura del Coll d’Ares, on tornàrem a coincidir tots els excursionistes dels dos vessants. Fou així que es conegué que aquella gran foguera que s’encengué pel darrere de la duana nord ho fou amb una flama del Canigó. Al nou pas fronterer, Antoni Anguera captà aquella aixecada de barrera al bell mig de la línia divisòria on ballàrem una gran sardana, fins i tot hi participaren uns funcionaris duaners que eren de Prats de Molló! Quan els guàrdies del control sud se n’adonaren no se sabien avenir que en aquella collada ens expresséssim tan planerament amb aquells altres dels propers controladors d’aquell nou pas cap al nord, i fou així com els vaig aclarir que aquells agents també parlaven igual que tots nosaltres! Després d’aquell 66 va ser com s’idearia el proper hivern la possible continuació de fer baixar una Flama del Canigó pel Ripollès i Osona fins a Vic amb final a Tona, on residia mossèn Colom, que havia vingut a totes les Romeries dels Cims. Així va ser com es continuaria durant força anys. Anguera va ser dels primers amb els focs i també en va ser pal de paller, igual que Cassany i com jo mateix, que em va tocar fer la part més feixuga, acompanyats d’altres companys. Fou ell qui ens feu molts anys un munt de fotos.
Ramon Torra
Manlleu
Coses com d’‘antes’
Soc un nostàlgic del passat, nascut a finals del segon mil·lenni. Com diuen els avis, m’agraden les coses com d’antes. Això no vol dir que estigui en contra del progrés. L’home des dels seus orígens va haver de lluitar per evolucionar i poder subsistir com a espècie animal. Actualment, podem dir que la intel·ligència de l’home sembla no tenir límit. Gràcies a la investigació i a la recerca constant hem aconseguit avenços científics, mèdics i tecnològics que han millorat el nostre benestar i sobretot l’augment de l’esperança de vida. Però la part més fosca és que sense consens no hi ha progrés, i sense control es pot arribar a l’abisme. A tall d’exemple, un dron pot trobar una persona accidentada i salvar-li la vida i a la vegada ser un estri emprat com a arma de guerra. Fa molts anys que els experts ens adverteixen del nivell de destrucció constant que hem provocat al planeta, malbaratant els recursos naturals i el medi ambient. Com a éssers racionals hem involucionat i tenim un problema greu. És un repte que només té una sortida. Fer obrir els ulls a les classes polítiques i exigir la creació d’una comunitat política global constituïda només per països democràtics que veti i trenqui relacions polítiques i econòmiques amb tots els països de règim dictatorial (tant si és feixista com estalinista, o de caire fanàtic religiós, etc.). I que obligui a la dràstica reducció de les armes de guerra a escala mundial. Que no els permeti vulnerar els drets humans i fer-los remar en la mateixa direcció per fer front a l’emergència climàtica. És molt important que els governs de torn dels EUA deixin de fer de jutges i diguin en conflictes bèl·lics qui és el bo i el dolent de la pel·lícula. Tot va en funció dels resultats a la borsa de la seva indústria armamentística: dòlars a canvi de vides humanes. Després, quan estigui tot arrasat, ja vindran a reconstruir –cobrant– amb les seves excavadores. Fora bo que el govern de l’Estat espanyol –tan solidari però una potència en indústria productora d’armes– reduís al màxim i es reconvertís, en part, produint peces no bèl·liques per abastir altres sectors (metal·lúrgics, automoció, construcció, etc). I tornant a l’inici, enyoro moltes coses d’abans: els paisatges, els colors, els sabors, els quatre partits de futbol del Joan Gamper, les dues pel·lícules –amb mitjà part– del cinema Atlàntida (22 pessetes) amb anuncis publicitaris de plànol fix i veu en off. Llegeixo el diari i el reciclo, m’afaito amb Gillette, telefono pel fix i parlo directament. Em nego a delegar les meves emocions a un emoticona. I avui pot ser un gran dia, el carter m’ha deixat una carta a la bústia.
Marià Oliver i Casals
L’Esquirol
L’últim d’‘Onze germans i una guerra’
Aquesta setmana ens ha deixat Pere Vila i Farrés, el vuitè dels onze germans del llibre del mateix títol. Tots ells, nascuts a Santa Cecília de Voltregà. Les experiències que els va tocar viure a aquella generació queden paleses en les seves pròpies vivències. En Pere, amb 97 anys, en plenes facultats físiques, ens recordava com va viure el bombardeig de Manlleu. Tenia 11 anys i la seva germana Trini, 16, quan es van trobar sota les bombes. També recordava els cadàvers de persones assassinades i abandonades al peu de les cunetes. Dels difícils episodis dels seus germans grans, obligats a participar en una guerra que no volien, ni havien demanat. De la misèria i la fam de la postguerra i del silenci d’aquella generació, un cop acabat el desori nacional. Més endavant, amb el temps, com la resta de supervivents, els 11 germans Vila van començar a refer la seva vida de cara al futur. En Pere, optimista per naturalesa i treballador com tots, va dedicar el temps a la família i a la feina. Entre la fàbrica de Can Serra i la seva passió per la construcció va decidir fer de paleta en les estones lliures. Casa seva n’és un exemple, la façana està vestida de pedretes on es pot contemplar el mapa de l’antiga N-152 amb masos i ermites de la rodalia. A Manlleu se’l coneix com en Pere de les pedretes. La seva afició sempre ha estat la pesca, sobretot d’aigua dolça. Els trofeus acumulats a la seva llar donen fe de la seva passió. Un cop jubilat, va dedicar el seu temps a tenir cura de l’hort i de refer ermites que començaven a enderrocar-se. Primer, Sant Salvador de Bellver, més endavant Santa Perpètua de Vespella i, finalment, l’entorn de Puig-agut de Manlleu, brodat de pedretes en honor a la natura i la pagesia. Indicadors i monuments d’aquesta mateixa zona estan dissenyats i treballats per aquest inquiet artista autodidacte. EL 9 NOU, el 3 de novembre de 2023, dedicava un extens reportatge a la seva obra. Actiu i dinàmic fins als últims dies de la seva existència, ens deixa l’últim protagonista d’Onze germans i una guerra.
Fina Vila Clotet
Centelles
A Èric Vargas
Hola, campió. Desitgem i esperem que et recuperis ben aviat, tal com ho estàs fent. Tens la suficient força i valentia per fer-ho. Aquest temps et trobem a faltar dins i fora de la pista. Fins ben aviat!
Jordi Serrallonga Capdevila, soci número 20 del Club Patí Voltregà
Sant Hipòlit de Voltregà
Acords millora en acció social
Com a familiars de persones residents a la Residència Riudeperes de Sant Tomàs, ens preocupa i molt la partida econòmica que destinaran aquest any 2025, el conveni de Residències, Centres de Dia i Llars de persones amb discapacitat intel·lectual. Hi ha en joc el benestar dels nostres familiars. Els interessos partidistes retarden unes decisions que per nosaltres són prioritàries. La falta d’acord per aprovar els pressupostos d’aquest any és una imatge d’irresponsabilitat política lamentable de tots els partits. Molts àmbits en queden afectats, però concretament la discapacitat intel·lectual. Aquest col·lectiu requereix d’un suport generalitzat, poden presentar problemes de salut afegits, siguin físics o mentals. Com a col·lectiu, necessita estabilitat dels professionals de suport. Parlem de suport de llarg recorregut de caràcter permanent. Substituïdor de la llar i d’assistència integral a les activitats bàsiques diàries, amb intensitats diferents segons les seves necessitats individuals. El personal contractat per atendre els residents de Riudeperes rep el salari que correspon al seu conveni amb la Generalitat de Catalunya, però malauradament és un salari baix. No es valora tot el treball que representa una atenció especialitzada. Això provoca una rotació de monitors a altres sectors en millors condicions econòmiques. I afecta directament els nostres familiars, que molt sovint perden els seus referents i els influeix la seva absència. No poden entendre que desapareguin de la seva llar i no tornin. La responsabilitat dels partits polítics ha sigut sempre i serà sempre actuar pel bé de la ciutadania. Quan no es poden aprovar els pressupostos per interessos partidistes, la seva obligació es trobar una sortida digna que millori les partides econòmiques destinades a l’Acció Social. Sense aquesta entesa deixen els cuidadors de persones vulnerables amb dependència sense cap millora salarial. El plantejament d’una agència sociosanitària significa acabar amb la bretxa salarial acumulada amb salut entre 30%-40%, segons la categoria. Actualment aquesta proposta no és real. I necessitem que els salaris del personal que atén la discapacitat intel·lectual es revaloritzin any rere any. Una millora digna en el salari és un dret. Exigim dignificar el sector social i en aquest cas concret, el de la discapacitat intel·lectual. I necessitem que els polítics ens escoltin. Un bon govern requereix de polítiques responsables destinades a un bé comú.
Felicitat Soms i Maria Carme Bover
Vic