En aquestes cartes, Josep M. Sala-Valldaura ens hi parla de la poesia com a forma de coneixement, de la bellesa i la veritat en el poema, dels aspectes formals del vers (mètrica, rima, disposició visual...)

Josep M. Sala-Valldaura és alhora un dels nostres poetes majors i un dels professors que amb un criteri més fonamentat han parlat de literatura a les nostres aules universitàries. No sempre la confluència de l’artista creador i del pensador analític conviuen tan bé com en aquest cas. I el llibre que ara Sala-Valldaura publica, i que ens recorda les Cartes a un jove poeta de Rainer Maria Rilke, n’és un esplèndid exponent. El títol complet del volum és Cartes d’un poeta gran. Llibre (de) bord i té aquest vessant d’humilitat i d’ironia propi dels savis. Es tracta d’un conjunt de dotze cartes on l’autor s’atura en l’equilibri entre forma i sentit dins el poema o en el pes que hi tenen l’instint i l’ofici, l’emoció i la intel·ligència, però també hi reflexiona sobre l’antiguitat i la universalitat del llenguatge poètic, els grans temes de la poesia, la consideració social de la poesia o la poesia per a infants. Hi trobarem sucoses consideracions sobre l’art de fer de la paraula un cristall ardent i sobre l’experiència acumulada de Sala-Valldaura en el camp de l’escriptura poètica. Hi evoca la percepció que a l’inici tenia de la poesia com a “rebel·lia existencial”, la decisió d’adoptar el català com a llengua de creació literària, la dimensió autobiogràfica (“els meus poemes toquen, sense trampes ni martingales, el moll de l’esquelet de la meva vida”). En aquestes cartes, Josep M. Sala-Valldaura ens hi parla de la poesia com a forma de coneixement, de la bellesa i la veritat en el poema, dels aspectes formals del vers (mètrica, rima, disposició visual...). Sala-Valldaura ens hi diu: “La capacitat de donar cos físic, de fornir percepció sensorial a allò abstracte, és un dels trets característics del llenguatge poètic.” A més, inclou a les cartes pinzellades d’alguns poetes amb qui va tenir amistat com Marià Villangómez, Joan Oliver Pere Quart, Andreu Vidal i Joan Vinyoli. I ens remet a Rilke, Pavese, Baudelaire, Joyce, Carner, Foix,... per oferir-nos aproximacions diverses al fet artístic. Concretament Carner recorda que hi han d’intervenir: l’instint, els sentits, la memòria, els sentiments, la imaginació i la intel·ligència, tot afegint-hi que “només la intel·ligència és capaç de pesar i pensar el conjunt”. Una observació de Carner que no queda gaire lluny d’aquesta altra: “Com volia Carles Riba, l’emoció del poema ha de ser una emoció de la intel·ligència o, almenys, pel cap baix, una emoció intel·ligent.” Però cal dir que el romanticisme i el racionalisme s’han vist qüestionats pel protagonisme del món oníric, per l’anhel d’experimentació i de transgressió formal. I és que el territori de la poesia, si bé requereix lectura i domini tècnic, es defineix per la vocació de llibertat. Josep M. Sala-Valldaura ens ofereix a Cartes d’un poeta gran. Llibre (de) bord una magnífica invitació a llegir poesia i a estimar-la, superant recances i aprenent a sentir-nos-hi més intensament humans.