Dins la tenda, les tardes també són boniques, escric i llegeixo, escolto els picarols dels cavalls que sonen cadenciosos i les veus allunyades que parlen en un idioma que no entenc, i els sorolls dels plats d’alumini i els xiulets del fogó de querosè...

Desperto d’hora, amb la primera llum de l’alba, la que acolora la lona groga de la tenda. Casa meva esdevé del color de l’or o del sofre; són coses petites, detalls que fan viure. Al Ladackh la coberta era blava, ahir matí ho recordava, el color blavós m’agradava més, era molt lluminós; de bon matí el meu petit habitacle esdevenia un lapislàtzuli, el mineral silicat, i tot jo quedava tenyit de blau ultramar. Què hi farem, allunyar els pensaments negatius és el que he de fer, no pensar en allò que diuen que estava groc com un mort... Sí, deu ser per això que no m’agrada aquest color. Hauré de pensar en el mes de juny, quan el poblat de bàlecs d’un vessant encén la muntanya amb un groc esclatant. Despertar-se d’hora és bo, obrir els ulls, comprovar que et trobes bé, sentir al cos la tebior del sac de dormir, notar la flonjor de la caputxa a les galtes, estirar les cames fins a tocar la costura, mandrejar una estona, sentir-se mòmia, mòmia viva; i pensar en l’ahir i en l’avui, sense presses, sense sorolls, sense obligacions. Sortir del sac ja costa més, i és per això que necessito una estona. Una estona per repassar mentalment el que haig de fer; palpar el frontal que sempre sé on és, agafar-lo i desar-lo, ja no el necessitaré; allargar el braç dret i tocar el sac de viatge amb la mà. Sí, sempre hi és, ai las, i per què no hi ha de ser? I la motxilla, a l’esquerra, i les ulleres, a la bosseta que penja de la tenda, i el necesser, i l’anorac plegat que m’ha fet de coixí... A muntanya les coses petites es fan molt grans, són úniques, esdevenen un tresor, fa por de perdre-les, perquè no tenen recanvi. I després caldrà sortir del sac i plegar-lo, una operació rutinària i meticulosa que consisteix a rebregar-lo i entaforar-lo de mica en mica dins la bossa, tot pensant que avui no hi cabrà. I per què no hi ha d’entrar si sempre ho acaba fent? Dins la tenda, les tardes també són boniques, escric i llegeixo, escolto els picarols dels cavalls que sonen cadenciosos i les veus allunyades que parlen en un idioma que no entenc, i els sorolls dels plats d’alumini i els xiulets del fogó de querosè... Però, casa meva no sempre és agradosa. Recordo una tarda, al camp base de l’Stok Kangri... M’he adormit i desperto alarmat, una silueta està colpejant amb la mà el niló de la porta de la tenda i tira la cremallera amunt sense esperar resposta. Un cap s’introdueix dins el meu habitacle. La tenda és molt petita i una intromissió sobtada espanta. És una sensació desagradable, em sento vulnerable. La impressió és encara més forta quan veig que són uns ulls ametllats els que em miren, els d’un japonès petit i rabassut: “Are you a doctor?”, em demana. “Yes”, li responc. M’explica que ell i el seu company es troben malament, “Some chemistry?”. M’incorporo i sense sortir del sac li faig a mans un parell d’aspirines i dos comprimits d’acetazolamida. Uf! I em vaig dient: neva, neva, neva... Ja ho feia quan t’has ficat a la tenda. Les grosses volves van caient amb monotonia desesperant; no t’adormis, el silenci i la foscor amenacen, la neu et pot colgar! Cal que facis un esforç: incorpora’t, estira els braços i sacseja la coberta. A contrallum notaràs com la neu llisca pels costats; de la foscor passaràs a la penombra i el repicar de la neu s’endurà aquell silenci. Sobretot; no t’adormis... Són records; bons i no tan bons; vivències de sota tendal, l’habitacle on dormo i passo les estones. Des del meu jaç no veig mai res; tant és que la tenda s’hagi muntat mirant a llevant com a ponent, en un bosc, en una clariana, o en una congesta... El meu espai és idèntic, sempre és el mateix, la cambra és petitona, però hi estic la mar de bé, me l’estimo, enlloc no hi he dormit tan bé. És casa meva!