Cases barates
Parlarem de possibles solucions per disminuir la dificultat que tenen moltes persones per comprar un habitatge en un poble o ciutat, perquè els preus de compra són molt alts, i amb els salaris d’avui dia no es pot arribar a fer aquesta despesa. Millor dit, una part important de la població no el pot comprar, i principalment les parelles joves, perquè ja no tenen prou ingressos econòmics, tot i que treballin tots dos.
No existeix una solució total al problema de l’habitatge i dels preus tan elevats, encara que no ho vulguin reconèixer. En tenen la culpa els governs que hem tingut i tenim. No es tracta de colors polítics, ni d’esquerres ni de dretes; es tracta de més oferta i de més barata. El govern de la Generalitat i els ajuntaments haurien d’ajudar amb crèdits subvencionats a adquirir el primer habitatge i no posar tantes traves per edificar, com fan en l’actualitat.
Els que vam néixer a la postguerra del 36-39 sí que recordem que els ministres d’Economia i els plans de desenvolupament eren catalans, com el senyor López Rodó o el senyor Fabià Estapé, i que van aconseguir el famós pla d’estabilització i, després, la construcció d’habitatges a dojo (1959). El fet és que, més bé que malament, se’n van sortir i van tirar endavant, i tothom sap i recorda que se’n van fer moltíssims, principalment als anys seixanta i setanta del segle passat. Moltes persones i famílies van poder tenir una casa per viure-hi còmodament i encara ara viuen a casa seva.
El preu de les coses ve determinat entre l’oferta i la demanda, i en aquesta premissa es basen les economies de lliure mercat
Per què avui l’habitatge és tan car? És molt simple. Cal recordar d’una vegada i aplicar els raonaments d’Adam Smith, que explica amb claredat a la seva famosa obra La riquesa de les nacions, publicada l’any 1776 a Londres, ara fa 250 anys. A banda de ser un dels pares de l’economia moderna, entre altres temes, va deixar clar que el preu de les coses ve determinat entre l’oferta i la demanda, i en aquesta premissa es basen les economies de lliure mercat.
Avui tothom carrega el mort a la construcció i a les obres. Primer, les lleis d’urbanisme estan pensades per a societats molt riques, ja que abans de fer la construcció l’administració vol sucar a tot arreu: el pla d’urbanisme, el famós i desgraciat POUM, les repercussions, les exigències per construir, els impostos locals, l’IBI, etc.
Els impostos són molts, fins al punt que si una persona arriba a comprar un pis o una casa després l’administració cobra un 10% del seu preu per l’impost de transmissions, etc. I l’administració espera amb paciència diabòlica que es mori el propietari de l’immoble o dels immobles per quedar-se’n un bon tros quan els seus fills o la família ho hereten (impost de successions). Anar carregant el carro. Penso que ja està bé d’aquesta broma pesada i cara.
Solucions totals no n’hi ha, i menys de la forma com està enfocat l’urbanisme per part de l’administració, que no vol renunciar a res: zones verdes, pisos socials, pisos turístics, pisos de preu tensionat… moltes paraules i pocs fets.
Una solució parcial, entre d’altres, seria aprofitar els boscos i planificar edificacions a la vora dels camins rurals. A Catalunya tenim uns 100.000 quilòmetres de camins rurals. En aquests llocs no caldria urbanitzar el sòl; no és necessari. El que cal és buscar idees i solucions més plausibles per al sofert ciutadà.
Construir cases aïllades modulars d’uns 70 o 80 metres quadrats, construïdes amb materials versàtils i ignífugs, amb galliner exterior i caseta per al gos, amb moltes opcions per estar-hi molt bé. Hi ha països europeus que ho fan: construeixen el que s’anomena assentaments rurals, ben comunicats. La casa que proposem tindria un cost aproximat, depenent dels models i dels materials emprats, d’uns 50.000 euros, que l’administració podria subvencionar en part i avalar els crèdits que calguessin al comprador, principalment als joves.
Els llocs són fàcils de determinar: camins plans i amples, repassats amb grava, sense necessitat d’asfaltar-los, i força a prop de les comunicacions per carreteres circumdants. Un cop fet un estudi de situació i un projecte base i senzill, només caldria estendre un tub per al subministrament d’aigua potable. L’energia elèctrica podria funcionar amb plaques fotovoltaiques i, pel que fa als residus, amb fosses sèptiques segellades i comunitàries, que s’haurien de buidar, com a molt, dos cops a l’any.
La pregunta del savi de la barra del bar seria: i si hi ha foc? I t’hi estaràs tu, que en saps tant? Cal explicar-ho amb calma. Els nostres boscos necessiten fer tallades amples de 40 metres, de les quals cada estiu se’n parla, però durant l’hivern no fem res. La distància de les cases als arbres hauria de ser sempre superior als 20 metres legals. A més, les cases prefabricades, exteriorment, estarien protegides amb materials ignífugs, comprovats quant a la resistència a la climatologia imperant.
Anem a la pràctica. L’administració hauria de fer les tallades, el que se’n diu un mosaic, de 40 metres lineals als boscos, i reparar els camins actuals; no cal fer-ne de nous. Avui a Catalunya tenim fàbriques per construir més de 10.000 cases modulars en un any, i muntar-les és molt fàcil. Qui ho farà? Ningú? La Generalitat, què pensa fer?
Com sempre, molta literatura i moltes lleis que no serveixen, perquè estan redactades fora de la realitat. I la realitat és molt dura i comporta molta feina, que és el que l’administració no vol ni sap fer.
És evident que no tots els boscos, a causa de l’orografia i de la situació, serveixen per fer el que hem apuntat, però n’hi ha molts que sí. Aquest sistema de viure gent al bosc, que és natura viva, i que per a la salut no hi ha res de millor –respirar aire net i no tenir estrès–, seria fàcil de fer. I el més important és que, fins i tot des del punt de vista sostenible i econòmic, seria de color verd i marró.
La Generalitat, per què vol fer anar les persones a pagès? I de què viuran, de l’aire del cel? No hi ha cases ni conreus disponibles; només resten els boscos, i els tenim del tot abandonats. Som-hi?