Jaume Salés | 18:26
Opinió

No cal anar al cementiri un cop l’any perquè la gent et vegi, sinó pensar en els teus morts sempre que vulguis i tinguis un moment

Castanyada

Jo soc de castanyada! Ras i curt! Sense ambigüitats! Per això, el dilema, sense trucs, per mi, no és altre que: a casa teva o a casa meva?, moscatell o vi dolç?, castanyes amb panellets de pinyons o variats?, la foguera a fora o a la llar de focs?, o bé, castanyes torrades o… Malgrat la invasió cultural nord-americana que cada vegada és més intensa, com aquell poble indi que cantava La Trinca, soc de la resistència i, sí, em puc mirar amb estupefacte cultural com hi ha moltes escoles de casa nostra que fomenten una altra cosa o grups d’adolescents que van a tocar timbres fent una pregunta fora de lloc, però si haig de celebrar quelcom a finals d’octubre o principis de novembre, prefereixo coure i menjar castanyes, regar-les amb vi dolç o moscatell i endolcir-les amb panellets. Per cert, si hi ha algú que no vol els de pinyons, parlem-ne!, perquè farem tracte de seguida! I tant me fa si és a casa meva o a casa teva o en terreny neutral!

De totes maneres, sí que és transversal i comú a gairebé totes les cultures del camús planeta Terra la creença que a la mitjanit de l’últim dia d’octubre s’obre la porta o una de les portes que comunica aquest món amb l’altre barri i que permet que les ànimes facin el camí de tornada a casa, al món on van viure. Les diferents cultures, aleshores, han desenvolupat diversos tipus de resposta al respecte; des de preparar una acollida simpàtica a camuflar-se (d’aquí diuen que ve l’afició a la disfressa i a fer foc) perquè quan tornin no et reconeguin i no puguin fer-te res de mal. Però, per què t’haurien de fer res de dolent les ànimes dels teus avantpassats si en la vida que vau compartir us estimàveu i des que van marxar hauries preferit que no fessin el traspàs al més enllà? Com diria Ricard Torquemada, no ho entenc, tinc dubtes.

Sí que és cert que així com abans la mort no s’amagava, no era tractada com quelcom només tràgic, ni era estigmatitzada formant part de la vida quotidiana, ara la nostra cultura ha canviat, és més escèptica i l’evitem. Recentment, un fil a la plataforma X parlava de com tractar la mort a les escoles com un element més de formació dels nostres alumnes. En un dels comptes que segueixo, es va fer ressò de la notícia que va donar la nostra cadena nacional de televisió 3CatInfo: els alumnes de 3r d’ESO de l’institut Cirviànum de Torelló tractava amb naturalitat aquest tema, programant cada any una excursió al tanatori, des de fa cinc anys. Un dels objectius és, segons s’explica, que no passin per davant d’esglésies, cementiris i mesquites “i no sàpiguen què s’hi fa a dins”, i un altre gran objectiu és que “la primera experiència que tinguin amb la mort i el dol no sigui tan traumàtica”. En aquest fil de l’esmentada xarxa social també hi havia qui, aplaudint la notícia, deia que ho feia, no a l’edat que els alumnes van a l’institut, sinó a Primària mateix. Sigui com sigui, la por, si és que n’hi ha o si és que en fa, es combat sempre amb coneixement i racionalitat.

Un record als que ens han precedit i que ens marquen l’inevitable destí és evident que mal no n’ha de fer. Però no només un dia o una nit, jo em recordo dels que estimava i ja no hi són sempre, cada dia. I com més va, més penso que, potser, els havia d’haver escoltat més, fer-los més cas, d’haver tingut amb ells més atencions. Això és per mi la festa de Tots Sants. No anar al cementiri un cop l’any perquè la gent et vegi, sinó pensar en els teus morts sempre que vulguis i tinguis un moment! I per això, la porta espai-temps que diuen que s’obre per aquestes dates, lluny de contemplar-la amb por i fent por, prefereixo fer-ho amb serenor i la pupil·la oberta, més de manera festiva que tràgica. Soc de castanyes. I el dilema de torrades o… Tant me fa; ara, a triar, bullides com quan era petit.