Conscients que ens alçaran la camisa, cal que els catalans anem ferms a aconseguir millores com el traspàs de Rodalies, competències a ports i aeroports, i la fi de les injustícies en el finançament

Gitanas Nauseda, president de Lituània, país membre de l’OTAN i de la Unió Europea, va indicar fa poc la seva oposició que el català fora reconegut com a llengua oficial de la UE. Esgrimir que altres minories com una al seu país podrien també demanar-ho amb l’augment de costos és excusa de mal pagador, ja que ni es referia a la quantitat important de parlants de rus i bielorús, sinó a un petit grup lingüístic, precisament el seu. Probablement són arguments recargolats que amaguen altres realitats. Els lituans, juntament amb els estonians i letons, es van declarar independents el 1990 a redós del col·lapse de l’antiga URSS. Poc abans, l’agost de 1989, va tenir lloc la Via Bàltica, transcendental per assolir la independència. Cadena humana de 600 quilòmetres entre les tres capitals, Tallinn, Riga i Vílnius, i que va inspirar la nostra celebrada i recordada Via Catalana de l’Onze de Setembre de 2013 que s’allargassà 400 quilòmetres. En la torre de Gediminas de Vílnius es recrea la Via Bàltica com mostra la fotografia. En aquells temps, 10 anys enrere que ja comencen a pertànyer als nostres records i a la història, les simpaties i suport dels tres països bàltics estaven fermament per les aspiracions catalanes. Què els va fer girar 180 graus? El fet que des del 2004 estiguessin integrats en l’OTAN i les tensions creixents amb Rússia van propiciar que l’Estat espanyol desplegués a Lituània una petita força de vuit avions F-18 i el seu personal, per ajudar en la dissuasió de l’aliança atlàntica davant dels russos. El contrast en altres postures contràries a fer intervenir o apropar militars a zones de conflicte pel govern espanyol, com ara les de fa poc al Mar Roig, és evident. El suposat bescanvi, també palès, un abandonament progressiu i ràpid de les simpaties bàltiques a la causa catalana, culminades ara amb aquesta oposició a l’oficialitat del català a la UE. I a l’Estat espanyol ja l’hi va bé, malgrat que per dissimular podien haver convençut algun altre país petit demogràficament com Malta, fins Irlanda. Paradoxalment, mercès als irlandesos, ara que no hi ha els anglesos, encara es manté l’anglès com a primera llengua a la UE, evitant també la pugna alemany-francès. Els 2,8 milions de lituans, que encara són menys descomptant els parlants del rus i bielorús, tindran tots els drets davant dels 10 milions de parlants del català, donat que tan sols que un estat dels 27 s’hi oposi ja no tindrem l’oficialitat. El dissimulació de l’Estat espanyol podria ser major, però ja els hi està bé, en el seu constant pols contra les aspiracions culturals, econòmiques i polítiques dels catalans, polítiques per aspirar al dret a decidir entre nosaltres què volem i on volem ser. Les darreres eleccions i els capritxos algebraics que deixen un poder decisori als 7 + 7 escons de Junts i ERC han deturat momentàniament la croada, el fort envit de tot l’Estat espanyol contra el català autodeterminista, restant-hi temporalment el PSOE del 155, no oblidem, ara al capdavant del govern, que no del poder, a la suma de PP, Vox, barons territorials, part de la cúpula judicial i les Brunetes mediàtica i de l’Ibex-35. Hem de ser conscients que tot això de l’amnistia i les promeses del català oficial a la UE per guanyar-nos els vots s’acosta més a l’alçada de camisa que no a una ferma voluntat de canvi. Per altra part, tampoc podien anar més lluny els 14 escons que donar suport al PSOE, perquè prop del PP i Vox encara farà més fred, i tots els partits espanyolistes són conscients de la reculada de l’impuls català del 2017-2019, votació i reacció a les sentències del TS. Haurem d’esperar uns anys més de greuges per agambar més gent, intentar aplegar bona part dels que ara som vuit milions, quan fa pocs anys n’érem sis, i esperar una altra ocasió històrica favorable com la que varen tenir els Països Bàltics. Per tant, al meu humil entendre, què han de fer els Gabriel Rufián i les Míriam Nogueras a Madrid? Conscients que en “la mayor”, com es diu en els judicis, repeteixo, ens alçaran la camisa, malgrat continuar insistint, anar ferms aquí sí pels detalls menors però importants on no hi podem trobar tant de rebuig. Traspàs de Rodalies, que també allargaran, i canvis legislatius en aquestes lleis òmnibus ja dites amb conya macedònia, on s’hi cola tot. Hi ha munió de detalls a canviar, des de la llei del sòl, que ha demostrat a bastament que les obligacions dels particulars en la VPO no han funcionat, a més competències de ports i aeroports, una Aena catalana, evidentment la fi de les injustícies en el finançament català, i anar-nos emmirallant en els bascos, que no tenen problemes amb l’ensenyament integral de l’èuscar, ni amb les escorrialles del “cupo vasco”, que lliuren a Madrid i un llarg etcètera. Malgrat que la política de cara a la galeria i a uns electors cada dia menys babaus, però més desanimats, impulsi els partits independentistes catalans ara i fins a les eleccions de febrer del 2025 a mirar de mostrar-se curulls d’exigències en temes maximalistes, és en els petits detalls, que també són molt importants per la vida diària i anar fent país, on s’hauria de posar el focus, malgrat que s’hagi de fer la feina dels tramoistes –ho diu un que ho ha estat–. L’èxit d’aquests ajudants és fer la feina, tota i bé, però sense que el públic ho noti. De Gitanas i el PSOE potser no ens en sortirem. No crec que Pedro Sánchez el pressioni de retirar els F-18 perquè acabi aquesta oposició seva al català, més aviat ja l’hi va bé, i pot ser els hi fora suggerida per la diplomàcia encoberta, que “haberla hayla”. Deixem de creure que l’autopista o l’autovia cap als grans objectius ens portarà ràpid a la fi de trajecte, malgrat que fem veure que hi volem circular, i enfrontem-ho per viaranys potser més costeruts i lents que també potser ens hi poden fer arribar.

Conscients que ens alçaran la camisa, cal que els catalans anem ferms a aconseguir millores com el traspàs de Rodalies, competències a ports i aeroports, i la fi de les injustícies en el finançament

El català a la UE i la Via Bàltica