| 20:30
Opinió

La immersió lingüística fa aigües, sembla que el virus del colonialisme sí que és persistent

Catalonia en l’‘armamentarium’ europeu

“En el fons, només som bons perquè no ens convé ser dolents. Tots en general tendim a considerar-nos bona gent. I és que, de fet, practiquem la bondat sempre que podem. Així, la nostra consciència està tranquil·la. La bondat, sap?, eixampla el cor i fa circular millor la sang.” J. N. Santaeulàlia (Bulbs, 1999)

Enmig de les revetlles i flames –del Canigó i dels incendis– el conflicte ucraïnès ja s’ha enquistat al cor d’Europa, on el procés armamentista és imparable per la submissió de l’OTAN als capricis bèl·lics dels Estats Units, on tenen en la llei dels rifles una dramàtica quotidianitat; però els xèrifs blancs no només se senten prepotents amb la violència domèstica sinó que trafiquen arreu amb armes mortíferes, ara a Europa on amb la complicitat del seu aliat progenitor, el Regne Unit, han triat com a cavall de Troia l’extensa Ucraïna, un peó capaç d’immolar-se per la democràcia occidental. Perdut el control del Pacífic –sotmès a la Xina– els nord-americans han decidit no renunciar al control de l’Atlàntic, és clar, si Rússia ho consent, que no és el cas.

Els russos, que de guerres en saben, tenen el suport de la Xina, l’Índia, Turquia, Argèlia, Veneçuela i altres països llatinoamericans i africans i han après que –de Hèlsinki a Madrid– Europa és poruga i que necessita l’ortodoxa Rússia per a tot: gas, petroli, cereals, minerals, aigua, exportacions, inversions, etc. Si el sidral –de ciri!– muntat a Ucraïna es complica, hi ha un perdedor perdut: l’Europa de l’euro i de les neures, l’Europa (ex)culta és cada dia més un club d’estats, sense projectes i amb uns pseudolíders que tenen prou feina a vetllar per la seva supervivència. I per pompa feudal la del jubileu de platí d’Elisabet II, que ha celebrat els, ep!, 70 anys de regnat seguint la tradició anglicana: els aristòcrates als castells i palaus i els plebeus fent pícnics als carrers d’extramurs; aquesta és la veritable imatge dels comuns torys del Brexit, els que coaccionen els irlandesos i deporten immigrants a Ruanda. Difícil imaginar l’espectacle d’una monarquia tan caduca com l’anglesa als països mediterranis, amb això fins i tot els Borbons són different: l’exrei cristià Juan Carlos I té amants, burla la hisenda espanyola, navega per la pija badia de Sanxenxo i resideix en un país islàmic! Un AVE a la Meca i un emèrit catòlic allunyat, en uns emirats àrabs, dels racistes parents del nord. Amén! Ni potents estats nacionalitzats com Grècia, Itàlia, Espanya, França o Alemanya, ni d’altres hereus de l’antiga URSS com Polònia, Hongria, Rep. Txeca i Sèrbia, ni els fràgils països bàltics i els esblanqueïts estats nòrdics ofereixen cap estratègia present i futura per afavorir el benestar social dels seus pobles i la qualitat de vida dels seus habitants.

Que Brussel·les ostenti la capitalitat europea és una entelèquia que només guareix l’arrogància –res de flegma– londinenca en detriment del pragmatisme berlinès, el glamur parisenc, la movida madrilenya i la passió romana. O Europa es descolonialitza o acabarà colonitzada al nord per Rússia, al centre per la Xina i al sud pel Magreb; poca broma.

Tornant a les ancestrals armes, etimològicament ja en parlen els cavallers templers i apareixen en les cròniques de Jaume I, Desclot o Muntaner i del mateix Ramon Llull, per citar els nostres clàssics. Entre desenes de derivats del llatinisme arma/armorum, trobem armer, armejar, armar, armat, armada, armador, armament, armadillo, armatost o armeria. L’il·lustrat Joan Coromines ens aclareix que armari originalment no era res més que un ‘clos de paret on es tenen a mà les armes’ i apunta una frase proverbial: “En temps de pau fan armes.” També recorda que armamentarium era la ‘sala d’armes’ que avui podria lluir el nom de l’Europa missionera dels missals i míssils.

A les revetlles de juny tornen a esclatar pets i llufes, coets i petards i és bo recordar que foguera és un gran foc i que foc –del llatí focus– ve de fogar (hogar en castellà) i que és la llar, llar de casa familiar o de llar de foc, ahir imprescindible i ara moda residencial. A les nits, arran de terra, esclaten els petards que venen de pet i de petador, un antic canonet de saüquer que disparava projectils; i a dalt, el cel s’il·lumina amb coets de tota mena, coets que venen de cua i coa, ‘coets voladors proveïts de cua’ imprescindibles pels focs artificials, els focs de foguera i de foguete (en castellà, cohete!). Després d’aquesta immersió etnolingüística cenyida tant a l’armamentarium com als solsticis, apropem-nos a una Catalonia enredada en els saraus d’uns jocs olímpics hivernats i d’un bucaner Villarejo que quan a l’Estat li convé el fa viatjar en Pegasus per Andorra repartint audicions a tort i a dret, mentre a dos territoris vinculats emocionalment a Catalunya com són Andalusia i Catalunya Nord s’hi consoliden la dreta oficial i la ultradreta supremacista, per no parlar de la catalanofòbia gallega de les tres “F” fatxes –Franco, Fraga, Feijóo–.

A l’hemicicle de la Ciutadella segueix el tour processal: uns Junts –per Israel– desajuntats, uns cupaires subordinats i una ERC, un PSC i un En Comú Podem, tres eren –i són– tres pels que “qui dia passa any empeny”: ni autodeterminació ni determinació, sí fatídica indeterminació. Uns paranys que els governants –i tertulians catalans– haurien d’evitar per dedicar-se al que és important, i que no és altra cosa que refer la lamentable realitat sociocultural d’una Catalunya enxampada en una enganyosa economia de serveis (turisme de masses, especulació immobiliària) i –a part del conreu de marihuana i els macroescorxadors– mancada de productivitat en agricultura i en indústria i que margina a més de la meitat dels set milions i mig d’habitants.

La immersió lingüística, també la vital, fa aigües i de nova normalitat rien de rien; sembla que el virus del colonialisme sí que és persistent; pel que fa a la llengua, el català tant trontolla a les aules d’universitats –fins i tot la que porta el nom del mestre Pompeu Fabra– com al festival Primavera Sound, on els britànics beguts imposen el seu idioma. Només els tocs d’atenció gens atesos, durant dècades, que fa la lingüista Carme Junyent mereixen respecte. En aquest context, l’indigest còctel trifàsic d’un procés intern, una pandèmia global i una guerra propera propicien l’espanyolització d’un territori al qual li costarà anys i panys recuperar certa identitat antropològica. La taula de diàleg i l’agenda del retrobament són un dissenyat exercici de ficció estatal i només l’adveniment d’una república ibèrica –el 2031?– i la conseqüent federalització peninsular (Euskal Herria, Galícia, Països Catalans, Andalusia, Castella i Portugal) poden fer augurar esperances, això si abans s’aturen les guerres i no quedem tots plegats sense energies i aliments, sense aigua i terra, sense vida física i espiritual. Però Catalonia, de moment, no és estat ni és república, segueix sent una comunitat autònoma –o autòmata?– del Regne d’Espanya; com a nació Catalunya va i ve de ser regió o país per acabar sent territori. Tot i que les jerarquies econòmiques, religioses i militars s’aferren als seus poders, la majoria popular és justa, intel·ligent i lliure, si no fos així el món faria temps que hauria deixat de ser humà, humanista o deshumanitzat.

El banyolí J. N. Santaeulàlia, antic col·lega universitari, conclou amb irònic encert: “Si un home es comporta correctament, és només perquè la maldat no li és necessària. Com que ja va traient un rendiment satisfactori de la bondat, per què li cal ser dolent, que és molt més arriscat, fatigat i estressant? Som bons, simplement, per la llei del mínim esforç.” Així doncs, es pot ser antropològicament optimista i pensar que quan sembla que tot està encara pitjor que sempre el que és segur potser és que tot anirà més bé que mai.