Qui va impedir la realització del noble ideal va ser Espanya amb la seva obsessió de mantenir la unitat. I, a diferència del que feia Catalunya amb tota la seva innocent candidesa, l’Estat no va estalviar ni la mentida ni la violència

Hem coincidit en el temps a manifestar la voluntat d’assolir la independència nacional. En això i prou ens assemblem Catalunya i Escòcia. En res més: ni des del punt de vista lingüístic (a diferència dels catalans, els escocesos tenen una llengua amb pocs parlants, però amb un reconeixement superior), ni des del punt de vista territorial (Escòcia té una superfície de 78.772 quilòmetres quadrats, amb una població de poc més de cinc milions d’habitants, mentre que Catalunya té 31.895 quilòmetres quadrats i una població de poc més de set milions i mig d’habitants), ni, sobretot, en qüestions polítiques: a diferència d’Escòcia, que voluntàriament forma part del Reialme o Regne Unit, Catalunya es troba integrada, com a conseqüència de diverses derrotes històriques (les més estrepitoses en 1714 i 1939), en un Estat indissoluble, fèrriament unitari. Ja vaig explicar fa temps en tres articles consecutius la diferència entre la unió i la unitat, i entre els unionistes i els unitaristes: de fet, es pot parlar d’unionisme en el cas del Regne Unit, mentre que en el d’Espanya només es pot fer referència a l’unitarisme: si la unió –en què es reconeix tothora l’entitat de les parts– és fruit d’un pacte entre dos regnes, la unitat, sovint provinent d’unes victòries i d’unes derrotes militars (amb les consegüents humiliacions i propòsits d’assimilació o d’anihilació del vençut), suprimeix la diversitat. Per això, jo, que faig els possibles per conèixer-me a mi mateix, i de vegades goso suggerir als altres que també ells procurin fer-ho, crec que s’enganyen i ens enganyen aquells polítics o escriptors que donen el nom d’unionistes als unitaristes espanyols, elevant-los a la categoria de gent raonable i amable, sempre disposada a admetre –no diguem ja a fomentar– la diferència, a preservar la dignitat de les persones i a procurar el màxim benestar del conjunt dels ciutadans. Que les reflexions anteriors no són teoria pura, ho demostren els fets intensament viscuts a Catalunya en els darrers anys. La societat catalana, dolçament enganyada en la identificació o confusió entre l’unionisme i l’unitarisme, ingènuament convençuda que les regles democràtiques serien respectades amb lleialtat per Espanya i per Europa, va emprendre, després que havien estat esgotades infructuosament totes les vies de diàleg amb l’Estat, un exemplar procés unilateral sense rastres de conductes violentes per tal de culminar la independència i esdevenir en plenitud allò que és. Qui va impedir la realització del noble ideal va ser Espanya amb la seva obsessió de mantenir la unitat. I, a diferència del que feia Catalunya amb tota la seva innocent candidesa, l’Estat no va estalviar ni la mentida ni la violència. Havia ja passat un any de la històrica jornada de l’1-O, quan un exministre pronunciava aquests mots: “El Estado español no se retirará pacíficamente de Cataluña ni entregará las llaves de las dependencias y arriará la bandera”. Unes expressions amenaçadores, violentes, curulles d’odi. Fins a tal punt que les autoritats, amb tota la capacitat del seu poder, es van dedicar a construir un relat ple de falsedats per tal de presentar com a guerra allò que havia estat concebut i realitzat des d’una pau profunda i disfressar de violentes unes diades modèliques, impecables i exemplars. Per a ells la jornada del registre de la Conselleria d’Economia havia estat violenta... Jo, que vaig ser-hi davant amb un amic cap allà a les 7 del vespre, puc assegurar que s’hi respirava una pau semblant a la del dia de la celebració del referèndum, trasbalsada només per la violència de l’Estat. Manipulant els mots, per la semblança en la terminació, van convertir en “tumultuari” un acte que havia estat espectacularment “multitudinari” i exemplarment pacífic. Les realitats nacionals escocesa i catalana són ben diferents. Escòcia va fer un referèndum d’autodeterminació en pau, mentre que Catalunya va gosar tirar-lo endavant a pesar de les amenaces i les violències estatals. Escòcia pretén dur a terme un segon intent, encara que el Reialme Unit al qual pertany ja li ha començat a posar obstacles. Tanmateix, si s’ho proposa, trobarà la manera d’aconseguir-ho. Catalunya, en canvi, sempre serà presentada al món com a violenta, perquè la Constitució espanyola no permet la secessió d’una part del seu territori i, com que l’Estat no s’avindrà mai a fer un referèndum acordat, l’única sortida que queda, segons el raonament dels mandataris, és la de la violència, una violència evidentment provocada per uns pacífics ciutadans desarmats i indefensos. Ah!, i si amb això no n’hi hagués prou, Espanya podrà recórrer sempre que ho cregui convenient a l’article 155... Tot això es va dient mentre hi ha en actiu una taula de diàleg entre els governs català i espanyol, de la qual una part espera poder sortir amb una amnistia i un reconeixement del dret a l’autodeterminació. Pures il·lusions. No ho tornarem a fer.

Qui va impedir la realització del noble ideal va ser Espanya amb la seva obsessió de mantenir la unitat. I, a diferència del que feia Catalunya amb tota la seva innocent candidesa, l’Estat no va estalviar ni la mentida ni la violència

Catalunya i Escòcia, res a veure