El pensament únic s'ha apoderat del planeta, i el sentit crític és el menys comú dels sentits, molt per sota fins i tot que el sentit comú

Les activitats extraescolars de finals dels anys setanta i principis dels vuitanta eren bastant més apassionants que les actuals. Als Salesians de Ripoll les classes eren exclusivament masculines, fins que a l’inici de la campanya 1978-79 hi van incorporar també noies. Però només les van acceptar a partir d’aquell curs, de forma que els que havíem començat l’EGB el 1976 hauríem hagut de ser repetidors durant dos anys consecutius per aconseguir tenir entre els companys de classe alguna fèmina. I clar, en aquella època el sexe i les companyes de classe estaven entre les últimes de les nostres prioritats, i menys encara si això suposava passar per la vergonya de ser un estudiant nefast. L’alternativa a tenir contacte, visual o verbal com a molt, amb les noies era gràcies precisament a les classes de catequesi, on es barrejaven alumnes dels Salesians (masculins), les Monges (femenines) i del Joan Maragall (mixtos). Curiosament, la religió ens servia per interactuar amb un gènere pràcticament desconegut pels fills únics com jo mateix. Tanmateix, les disfuncions i pseudotraumes els hem continuat arrossegant tota la vida. I aquí estem, a hòsties contra gairebé tot i tothom. La tendència actual és el gregarisme. El pensament únic s’ha apoderat del planeta, i el sentit crític és el menys comú dels sentits, molt per sota fins i tot del sentit comú. Per això mentre els que mai s’equivoquen, els que tenen la raó absoluta, els que ens imposen a cop d’orgull les seves obsessions o propaganda o productes de neteja, i aquells que volen prosperar a l’ombra dels poders públics, ho tenen tan fàcil com anar a roda de la mediocritat. Res de fer-se preguntes. Res de qüestionar-se les disposicions de la globalitat. Tots en fila índia, a recitar himnes absurds, i a preguntar-se (en cas que hi hagi cap pregunta a fer-se) a quina hora tenim la propera fila índia i el proper himne absurd a recitar. I clar, quan el perfil baix s’apodera dels humans, la religió o els dogmes són el millor clau roent on agafar-nos, amb la seva base d’analfabetització. Les dretes per un cantó, les esquerres per l’altre, i el centre per tots dos, aprofiten per adoctrinar-nos, amb la complicitat del neoperiodisme, els sindicats, els artistes subvencionats i el consentiment dels poders fàctics, que en definitiva són els que amb la subtilesa d’un paquiderm desbocat guien els designis d’una humanitat a la deriva d’un remolí que afortunadament ens condueix definitivament cap al desastre.

El pensament únic s'ha apoderat del planeta, i el sentit crític és el menys comú dels sentits, molt per sota fins i tot que el sentit comú

Catequesi en vena