Des que visc a Massachusetts que no concebo entrar a una casa i no descalçar-me

Vam celebrar la Diada el dia abans, el 10 de setembre, a casa de la Mireia, una fantàstica amfitriona de Banyoles que viu a 10 minuts de casa nostra. A la porta d’entrada, un “Oh, benvinguts, passeu, passeu” ja ens feia esbossar un somriure. Vam ser dels últims a arribar, i per això, quan vam obrir la porta, vam veure una estesa de sabates col·locades just a l’entrada. Multitud de sabates, de totes mides i de tots colors, que esperaven pacientment que els seus amos, que s’havien descalçat una estona abans, a la seva arribada, les passessin a recollir a l’hora de marxar. Sabates que ens donaven la benvinguda i ens asseguraven que a dins de la casa hi havia una bona colla de gent. El xivarri ens va confirmar el que les sabates ens havien confirmat segons abans. A dintre, entre petons, rialles i abraçades, vam anar trobant vells coneguts i noves cares. Catalans que ens reuníem per pregonar orgullosos el nostre origen; catalans que volíem parlar en la nostra llengua una bona estona, que ens delíem per comentar coses d’aquí i d’allà, sabent-nos dels dos llocs tant de cor com de cap. Vam riure, beure i menjar truita de patates i sushi, olives i pa amb tomàquet, formatges i alguna cosa semblant a una llonganissa. Tothom havia portat alguna cosa. Vam escoltar la música de casa que em feia recordar bocins de passat mentre esbossava un somriure. Vam escoltar algun discurs i vam estendre la bandera, mirant contents cap a la càmera que tot ho immortalitza. I ens vam acomiadar fins a la propera (la castanyada?), mentre les sabates, silencioses, ens continuaven esperant allà mateix on les havíem abandonat. Des que visc a Massachusetts que no concebo entrar a una casa i no descalçar-me. Tots els convidats deixem les sabates prop de la porta d’entrada i descalços, amb mitjons de tots colors, o blancs, o amb forats, ens passegem amunt i avall de la casa dels amfitrions amb una copa de vi o un plat amb llepolies. Els meus fills es descalcen fins i tot quan som a Catalunya, deixant els seus avis astorats de veure’ls passejar descalços per casa.

Des que visc a Massachusetts que no concebo entrar a una casa i no descalçar-me

Celebracions i sabates