Falta un no res perquè el Black Friday inundi de nou aparadors i xarxes socials amb ofertes impossibles. I després Nadal. I després Reis. I després… les vacances d’estiu i altre cop la necessitat imperiosa (gairebé obligació social) de fugir d’aquells indrets on es viu i treballa

La setmana passada va ser Tots Sants. Els cementiris de la comarca es van omplir de formigues treballadores deleroses de posar de vint-i-un botons nínxols i tombes. Flors de plàstic en harmonia amb rams de flors naturals. Productes de neteja omplint l’aire de notes cítriques amb un punt de desinfectant. Negociacions acalorades per aconseguir torn per poder utilitzar l’escala més alta. I els éssers estimats difunts, en silenci. Qui sap si observant-nos des de ves a saber on. Qui sap si agraint la visita o maleint-nos per trencar la seva calma eterna. Qui sap si recordant-nos (com nosaltres els recordem a ells) o preguntant-se qui érem, aquells desconeguts que en llegíem les làpides. Fins a quin punt els morts recorden els vius? Fins a quin punt els vius recordem els morts? Mentre centenars de formigues feinejaven als cementiris, d’altres van aprofitar el festiu per passar el dia a la platja. O a la muntanya. O a qualsevol altre lloc que quedés a desenes de quilòmetres de distància del lloc on habitualment viuen i treballen. Rondinant pel fet que enguany el festiu caigués en dimecres i dificultés la formació d’un pont que s’hauria traduït en un cap de setmana llarg per viatjar fins ves a saber on, amb l’excusa de la necessitat imperiosa de “desconnectar”. Desconnectar de què? Desconnectar de la feina? Desconnectar de l’escola? Desconnectar de la rutina? Desconnectar de la vida? Falta un no res perquè el Black Friday inundi de nou aparadors i xarxes socials amb ofertes impossibles. I després Nadal. I després Reis. I després… I no ens n’adonarem i ja tornarem a ser Sant Joan. I després les vacances d’estiu i altre cop la necessitat imperiosa (gairebé obligació social) de fugir d’aquells indrets on es viu i treballa per viatjar fins a algun punt recòndit del planeta que no s’hagi trepitjat mai (o fins al refugi que es trepitja any rere any i que en la ment es figura com una Arcàdia paradisíaca i un oasi de pau). I llavors serem setembre. I la necessitat (o el càstig) de tornar a la nostra vida de debò. I l’escola i la universitat i la feina del dia a dia. I octubre i un altre cop novembre. I un altre Tots Sants (que el 2024 caurà en divendres; amb aquest festiu no hi ha forma de fer un pont com Déu mana) i altre cop les visites al cementiri (d’alguns) i la necessitat de fugir (de molts d’altres). I un altre desembre i un altre nou any i un altre… Fins que un dia la roda s’aturarà sense opció de retorn possible i serem nosaltres, els habitants del cementiri, i els altres, els qui ens visitaran. I ja no hi haurà més viatges ni més festius ni més jornades interminables ni més exàmens amb l’estómac ple de nervis ni més ponts impossibles. Però tampoc no hi haurà més abraçades ni més petons, ni més somriures compartits, ni més jocs de taula les tardes de diumenge mandroses, ni més desitjos de “Bon dia!” cridats a ple pulmó ni més “Bona nit…” xiuxiuejats amb llavis de sucre. I ja no tornarem a donar mai més la mà a ningú. I ja ni el vent ni el sol tornaran a fregar-nos la pell. I ja no podrem tornar a escoltar la nostra cançó preferida, ni a enganyar la gana fent queixalada a un tall de llonganissa, ni a olorar la pell dels nostres fills o d’aquells macarrons fets amb la recepta de l’àvia que atresoren tants records. I potser, només potser, si ens queda un bri de consciència, atrapats ves a saber on, ens preguntarem per què tanta pressa a viure, per què vam permetre que el temps se’ns escapolís entre els dits com un vulgar lladre; per què vam maltractar-lo amb tanta frisança perquè desaparegués de les nostres vides com més aviat millor. I sabrem amb seguretat la resposta a la pregunta de “Fins a quin punt els morts recorden els vius?”, però transmutarà en misteri irresoluble una qüestió que antany havíem cregut resolta: “Fins a quin punt els vius recordem els morts?”. Perquè ens semblarà incomprensible la seva conducta; perquè no es pot recordar la mort i no sentir a l’instant un desig imperiós de viure. Celebrem que estem vius.

Falta un no res perquè el Black Friday inundi de nou aparadors i xarxes socials amb ofertes impossibles. I després Nadal. I després Reis. I després… les vacances d’estiu i altre cop la necessitat imperiosa (gairebé obligació social) de fugir d’aquells indrets on es viu i treballa

Celebrem que estem morts