Charly Rexach i l’ombra de l’estadi
Si teniu Movistar+, si us plau, mireu «Córrer és de covards», el documental sobre Charly Rexach. És boníssim. 100% Charly, l’home que portava de sèrie una gran virtut: viure amarat de sentit comú.
Rexach no corria si sabia que no hi arribava. La culerada el xiulava, però sempre va fer molt fàcil allò que la majoria hauria complicat: pur estalvi energètic.
Així, pensant en aquesta manera de fer, us explicaré una situació que, per si ho dubteu, és literal. Situeu-vos: primer cap de setmana de setembre, onada de calor, alertes per temperatures extremes, i un partit de futbol de nens de deu anys —d’Osona a Gironella— programat un dissabte a les dues del migdia.
Un partit de canalla jugat sota un sol de justícia i una pregunta: cal que algú ens prohibeixi les pèssimes idees? No som prou grandets per fer-ho quan les coses són òbvies?
Rexach ho hauria resolt en cinc segons: si fa una calor insuportable, no es juga i punt. No cal un protocol de quaranta pàgines ni esperar que algú de molt amunt assumeixi la responsabilitat.
Però, en la societat que hem creat —i jo també soc pare—, ho fem al revés. Si la Generalitat no ordena suspendre’l, l’Ajuntament, tampoc. I els pares, doncs «el futbol és el futbol». Per tant, si ningú no diu que no es pot fer, es fa, i després tot són plors.
Així és com aquesta societat, que és la nostra, es mostra absurda, il·lògica, idiotitzada. De fet, un dia fardes que votaràs l’extrema dreta i l’endemà aparques el sentit crític en doble fila, just perquè la grua se l’emporti.
Ens indignem per la calor a les aules. Reclamem ventiladors, ombra i protocols, però a l’hora de la veritat ningú és capaç d’aturar una temeritat com la que us he explicat. Us imagineu una escola fent un examen de matemàtiques a nens de deu anys, a les dues de la tarda, asseguts a ple sol i amb quaranta graus. Oi que no? Posaríem el crit al cel, i faríem bé. Però si en lloc d’un examen parlem d’una pilota, tot canvia.
Digueu-me!, on carai s’han amagat tots els Rexach del país? En Charly hauria mirat el camp, el sol, els nens i hauria decidit bé.
No cal que sempre esperem la circular de torn. Hi ha una cosa que es diu sentit comú i que hauria de ser prèvia a qualsevol reglament.
Som al cap del carrer. El debat no és el futbol, el debat és sobre la responsabilitat. La societat necessita oracles que marquin què es pot fer i què no. I després ens queixem que tenim un empatx de normes i de reglaments.
En Rexach no va esperar mai que un savi li digués on hi havia l’espai. El veia, l’aprofitava, i marcava. Nosaltres, en canvi, aclaparats per tanta norma, immòbils davant del “i per què?”, ja no reaccionem davant les obvietats. Fem una guerra perquè les escoles tinguin ventiladors, però quan els nens surten de l’escola els posem un partit de futbol a les dues del migdia. Bravo.
Per tot plegat, cada dia entenc més en Rexach, que diuen, diuen, diuen, que, quan arribava la primavera, sempre jugava al costat del Camp Nou on queia l’ombra que projectava la visera de l’estadi.
Ganduleria? No. La intel·ligència i el sentit comú que tant trobo a faltar.