Hi ha sectors que pateixen més que mai. Cinemes i teatres, per exemple. Per això, és lloable la iniciativa de fer un festival en un camp obert a Gurb amb una platea rural

Adaptar-se als nous temps o sucumbir. Aquesta és l’única recepta que funciona. Cal escoltar quines són les noves demandes en cada moment i visionar quina serà l’oferta demà. I si l’oferta es pot avançar i fer-la avui, aleshores s’haurà aconseguit l’èxit! Per això és molt important també saber demanar què vol la gent. És un clàssic repetit aquella frase que hom diu que va pronunciar Henry Ford, propietari d’una indústria automobilística nord-americana: “If I had asked people what they wanted, they would have said faster horses”. Si en l’època en què el transport es feia majoritàriament en cavalls, hom hagués demanat a la gent què volia per millorar-lo, tothom hauria contestat que cavalls més ràpids. En canvi, ell va avançar-se al futur. Més ràpid sí que seria el transport, però no en cavalls, sinó en automòbils! Actualment, el Govern està dictant normes per protegir un bé comú i superior, la sanitat, i això fa que hi hagi sectors que pateixin més que mai. Cinemes i teatres, per exemple, en són una mostra. Tot d’una no poden obrir, tot d’una només amb un terç de l’aforament, tot d’una la meitat… Per això, és lloable la iniciativa que han tingut a Gurb de fer un festival amb actuacions diverses, el Sun Ranxx, en un camp obert, al més pur estil de les pel•lícules de Hollywood; és a dir, la gent hi va amb cotxe, aparca a la “platea rural” i un escenari i uns bons altaveus fa que es pugui seguir el festival amb seguretat. És una derivada més, fruit de la situació en què vivim, de l’anomenat cinema a la fresca que moltes poblacions osonenques programen cada estiu: tant pot tractar-se d’una pel•lícula popular i/o familiar, com de l’experiència d’algun veí que ha tingut la precaució de filmar la seva estada en un lloc determinat. Tot serveix per passar l’estona d’una nit d’estiu. Fa poc hem conegut el traspàs de l’Olivia de Havilland, als 104 anys d’edat. Va ser una actriu lligada a la Warner Bross, essent aquests estudis els que, en principi, la van cuidar per ser una estrella cinematogràfica, encara que fos a costa d’aparèixer sempre com una peça per al lluïment d’altres actors i actrius, sobretot de Bette Davis i d’Errol Flynn, amb qui sembla que més enllà de la pantalla no eren gaire amics. Tothom, però, la recordarà com la cosina d’Scarlett O’Hara a Allò que el vent s’endugué, que en la seva versió en castellà, donat que era una pel•lícula molt llarga, va popularitzar un rodolí que feia així: “Lo que el viento se llevo y lo que el culo no aguantó”. Per a poder sortir en aquesta pel•lícula, Oliva de Havilland va haver de lluitar contra el veto de la Warner, que ella hàbilment va trencar, la qual cosa no va evitar que al final hi hagués un enfrontament entre aquests estudis i l’actriu que va acabar amb un judici que va durar tres anys i en el qual el jutge va donar-li la raó a ella que lluitava contra el control dels estudis cinematogràfics per decidir quin paper feia i en quina pel•lícula sortia i, també, què feia en la seva vida privada. Aquesta sentència es coneix com la Decisió Havilland. Malgrat la fama de pel•lícula llarga i dramàtica, quan jo era petit i a l’estiu es programava El que el vent s’endugué a la televisió, era tot un esdeveniment i recordo que, quan això passava, al carrer de casa, els veïns ens organitzàvem per endollar un cable d’antena, posar la televisió a la finestra, preparar pastes i/o gelats i vinga!, tots pendents del que passava a la caixa tonta esperant veure les escenes que ja sabíem que vindrien i les frases, algunes de lapidàries, que ens sabíem de memòria. Era rudimentari a la vista d’ara i segurament l’explicació és que eren altres èpoques, però no deixa de ser la prehistòria del que ara entenem com cinema a la fresca. Aleshores es prenia la fresca amb cadires plegables i el cinema es veia a la televisió. Si feia fresca bé, sinó també! L’important era fer vida social al carrer, qualitat ara que es troba molt a faltar!

Hi ha sectors que pateixen més que mai. Cinemes i teatres, per exemple. Per això, és lloable la iniciativa de fer un festival en un camp obert a Gurb amb una platea rural

Cinema a la fresca