l’escola víctima de l’accident de Germanwings eren les Junge i les Lehrerinnen que havien acollit les alumnes i professores del nostre institut durant l’intercanvi de feia dos cursos

Soc en un avió direcció a Düsseldorf (Alemanya). Abans d’enlairar-nos, he comprovat que m’esperaven dues hores de vol; així que m’he pres la llibertat d’escriure la columna d’aquesta setmana amb el cap en els núvols. Mentre l’avió es prepara a la pista, llegeixo el nom de la companyia a la targeta d’embarcament: Eurowings. És la mateixa companyia alemanya que va absorbir Germanwings ara fa set anys. Llavors, com si es tractés d’una pel·lícula, començo a recordar fotograma a fotograma aquell 24 de març: el dia que el vol 9525 direcció a Düsseldorf es va estavellar deliberadament.

Recordo el primer nomenament a l’institut G el curs del 2017. Amb només mitja jornada, no havia tingut ocasió de recórrer el pati amb atenció i fixar-me en el memorial que hi ha en un racó, fins l’acte que van celebrar algunes professores un matí de primavera. S’hi havien reunit al voltant amb un ram de flors. Però no va ser fins al cap d’uns dies que em vaig veure amb cor de preguntar per aquella trobada. La resposta em va arribar com una galleda d’aigua freda: l’escola víctima de l’accident de Germanwings eren les Junge i les Lehrerinnen que havien acollit les alumnes i professores del nostre institut durant l’intercanvi de feia dos cursos. L’acte commemorava la mort de les 16 alumnes i les dues professores en el que l’institut havia batejat El passeig dels alemanys, després de plantar-hi 16 cirerers i 2 xiprers.

El 25 de març de 2015, el meu tutor de Blanquerna ens havia encarregat dur un diari al seminari. Jo havia comprat el diari El País. No perquè en fos lectora habitual, sinó perquè combinava la meva jornada universitària amb les pràctiques a la redacció de Barcelona. Recordo fullejar el diari abans que el professor arribés sense poder reprimir llàgrimes de vergonya. La tarda abans, els telèfons de les periodistes del carrer Casp no paraven de sonar. La cap de Successos ens havia encarregat a totes les allà presents publicar les històries personals de les 150 víctimes d’aquell accident –calia alimentar el que algunes anomenen periodisme del cor, si és que se’n pot anomenar periodisme–. Recordo la conversa a porta tancada amb l’A.P., llavors cap de la redacció, i la seva lliçó abans d’acomiadar-me per la porta (contrària al sensacionalisme que se’ns exigia). Però el mal ja era fet: sabia buscar contactes i el meu telèfon tampoc havia deixar de sonar…