La persona humana sobreviu gràcies al fet que realitzant relats compartits genera sentit de pertinença al grup, situació que fa possible la supervivència

Una de les conseqüències que ha portat la pandèmia de la Covid ha estat l’acceleració de molts processos que ja feia temps que s’havien iniciat, el treball a casa, la compra per internet, els serveis a domicili... i la dissolució del sentit de comunitat. Una comunitat és un grup de persones que se senten identificades amb un projecte comú, que comparteixen un relat. La pandèmia ha posat sobre la taula l’evidència que per pur individualisme o per identificació exclusiva amb els interessos d’un determinat grup, generacional, cultural o d’un altre tipus, les persones no hem compartit un relat comú. La pandèmia és una crisi sanitària que afecta la gent gran. Això que pot semblar absurd és la conclusió a què han arribat molts joves i han actuat en conseqüència. Pot passar el mateix en una altra crisi com és la climàtica. La crisi climàtica és un crisi que afecta la gent jove, ja que són ells els que en patiran les conseqüències, és el que pensa molta gent gran i actuen en conseqüència. Dissoldre el sentit de comunitat és torpedinar la línia de flotació de la societat. La persona humana és un ésser social, un ésser generador de relats que comparteix i en fer-ho possibilita que aquesta persona, que a títol individual no té cap característica que li permeti imposar-se a la resta d’animals amb els quals conviu, es converteixi en l’animal dominant en el món natural. La persona humana sobreviu gràcies al fet que realitzant relats compartits genera sentit de pertinença al grup, situació que fa possible la supervivència. Poder disposar d’un relat compartit pressuposa dos aspectes. El primer, encara que sembli obvi, és generar un relat. Avui els dos grans generadors de relats estan en crisi: religió i ideologia. El segon aspecte, igualment obvi, per compartir s’ha de comunicar. Un relat arriba allà on arriba la capacitat de comunicació i convicció dels que el defensen. En temps remots, cada vall tenia els seus relats, avui un relat pot arribar a tot el món. Que hi ha una crisi en la generació de relats és evident. En el món occidental la religió, sobretot la cristiana, que en el seu moment havia estat el més gran generador de relats, avui ha perdut molta de la seva capacitat de convicció. L’Església, amb un comportament poc d’acord amb el que predica i el paper de la ciència donant resposta a moltes de les qüestions que antigament necessitaven d’un acte de fe, han minvat la capacitat generadora de relat de la religió catòlica. El mateix passa amb les grans ideologies que van protagonitzar la capacitat de generar sentit de pertinença durant molts anys. Avui ni capitalisme i menys socialisme són ideologies, relats amb els quals les persones es vulguin identificar. El capitalisme ha esdevingut una activitat que gira entorn dels estats o bé per determinar la seva actuació, com està passant amb les grans corporacions, o bé per viure directament del pressupost. Uns estats gestionats per uns partits polítics que han abandonat qualsevol connotació ideològica, és a dir, la seva voluntat de generar relat, posant el manteniment de la seva quota de poder per tal de mantenir la situació laboral dels seus aparells com a objectiu principal. Ni esglésies ni partits polítics generen relat i si ho fan són relats merament propagandístics i amb una capacitat de pervivència més que petita. D’aquesta situació el primer que se’n ressent és el sentit de pertinença. La comunitat es dissol, les normes són incapaces de comprometre una majoria i les persones actuem en conseqüència. Recuperar aquest relat compartit és absolutament necessari i s’ha de fer començant pel lloc físic que ho permet d’una manera més natural: el poble, la ciutat. Els nostres ajuntaments han de generar relat i treballar per tal que sigui compartit per la majoria. Sense relat compartit la ciutat no existeix i esdevé únicament un lloc on les persones individuals viuen però no comparteixen. Si els ajuntaments el limiten a la gestió del dia a dia, a la resposta del que va succeint, sense un projecte de futur, anant cap allà on els porta el vent, sense un objectiu, al final no podem estar sorpresos del que està passant i les conseqüències seran greus, ja ho són en aquest moment. La persona humana necessita viure en comunitat, però no una comunitat que actua per instint com succeeix amb altres animals, sinó una comunitat capaç de compartir un relat. Sense això esdevenim indefensos davant la natura, davant dels projectes d’unes elits que miren pel seu benefici. La pandèmia ha estat una mostra del que pot succeir. Hem de recuperar un relat de democràcia real, de participació directa de les persones que ens permeti veure el veí com a algú que comparteix i amb qui comparteixo.

La persona humana sobreviu gràcies al fet que realitzant relats compartits genera sentit de pertinença al grup, situació que fa possible la supervivència

Ciutat, comunitat?