Ciutat humana, medicina humana
La plaça de Sant Vicenç, a Sarrià, és de les més boniques de Barcelona. No per turistificada, sinó per genuïna, acolorida, pintoresca i ombrívola, capaç de resguardar durant el curs, a sota dels seus elegants plataners, postadolescents degustant braves del Tomàs o infants amb un croissant de crema del Foix que embruta dolçament les seves mans. Però, en els diumenges d’agost, fins i tot a l’hora de l’aperitiu, s’hi respira una pau inusual impròpia de la Barcelona gentrificada i turística que s’estén per les Rambles, els voltants de la Sagrada Família o la façana marítima.
De l’exemple a la categoria. Passar un agost a la Barcelona que s’adorm més amunt de la Diagonal, la de la ciutat jardí europea que va de Sarrià a Mandri, és una experiència que t’ajuda a retrobar-te amb una ciutat totalment en calma, que transporta la seva quotidianitat a les segones residències mentre deixa reposar els carrers que a partir del setembre, històricament diríem a partir de la festivitat de la Mercè, tornaran a ser un brogit i un malson on conduir i aparcar. A ple estiu pots tornar a la Barcelona més humana.
Com ciència “humana i poc matemàtica” és la Medicina, en paraules de la Lorena, una de les pediatres de la Dexeus que aquest estiu han acompanyat amb excel·lent professionalitat en Lluc. Des de l’habitació, en Lluc podia mig resseguir el moviment de les fulles dels arbres del parc de la Maternitat quan s’anava recuperant de la intubació i l’anestesia de l’operació. A la Dexeus, després d’uns dies de passejar-se gairebé en solitud pels jardins de la Vil·la Amelia o contemplar majestuoses vistes des de dalt del parc del Castell de l’Oreneta, l’havia rebut l’experiència i tranquil·litat del neurocirurgià Guillén Quesada i el seu equip, s’havia despertat a les altre moment temudes UCI amb carícies de l’Anna, la Carolina o la Júlia, i havia descobert la simpatia radiant de tres pediatres: en Joan, un gestor emocional com en Marcos i el rialler Albert.
Humanitzar la Medicina i la feina d’infermeria —“persones al servei de persones”, en diu la investigadora i presidenta del Col·legi d’Infermeres i Infermers de Barcelona, Paola Galbany— és quelcom que ja s’entén com a essencial a les Facultats, si més no a les de la UVic-UCC que són les que mínimament conec. Però, la seva importància en el desplegament del tractament integral del malalt només es pot entendre quan es pateix, com a pacient o familiar d’aquest. Aquella mirada tendra de la Txell, sempre disposada a escoltar els teus primers sons, la predisposició de la Montse i l’Àstrid, o les floretes torrades de l’alegre Gisela. La veu ideal per entonar un tango melòdic de la Juliana, que et deixava tranquil durant les guàrdies de la nit. I, abans de l’ingrés, les delicades mans de l’Ainhoa, que fins i tot et va treure sang sense fer-te gens de mal al laboratori.
La societat estressada d’aquella Barcelona tan cosmopolita, com líquida i inhumana del curs acadèmic, a vegades no ens permet ser prou agraïts. La Barcelona pausada de l’estiu, que et dona hores de lectura —a mi m’ha acompanyat Isaac Asimov— sense gaire tragí a les seves places, és una ciutat idònia per fer-nos tots una mica més humans. Els amics que hem deixat a la Dexeus, a l’equip de neurocirurgia i al de pediatria, bé que mereixen (tots, i malgrat no recordar tots els noms) ser entronitzats en aquests records de la ciutat humana, agraïda i que viu en pau amb els seus veïns i els pacients.
La capital poc freqüentada de l’estiu em fa ser menys nostàlgic d’aquella vida de comarques, el mal anomenat rerepaís, on ens coneixem tots. D’Osona, per Sarrià només n’oloro la flaire de la llonganissa Sendra. A la Plana, durant els darrers mesos, hem gaudit d’una xarxa sanitària que fa temps ens fa enorgullir: de les sempre atents Susanna i Alba, i l’amic Xevi, del CAP de Balenyà, així com de l’atenció permanent de l’Anna i la lucidesa de la Maria de Can Bayés. Medicina humana per a societats més humanes.