Prou d’enganys i de falta de sinceritat. Hem d’escombrar la manera actual de fer política per tornar a implantar la dignitat, l’ètica i l’esperança en nous plantejaments polítics a Catalunya

El matí de l’Onze de Setembre un bon amic, en Jordi, em va desitjar una diada alegre, combativa i emprenyada. I ben cert que ho va ser.

Alegre, perquè la gent la va viure amb il·lusió i vam tornar a omplir el carrer, diguin el que diguin la Guàrdia Urbana de Barcelona, la caverna i els detractors de l’ANC. Vam tornar a sentir el caliu dels companys de lluita, de la lluita per la llibertat.

Combativa, perquè va tornar a ser unitària i transversal. Va recuperar aquest esperit característic del moviment civil independentista, encara que l’esquerra independentista va convocar manifestacions en diferents parts del territori català.

El que va quedar palès, en tot cas, com va dir clarament la presidenta de l’ANC, és que “la unitat existeix: som nosaltres”. La unitat com a manera de combatre els partits que han renunciat als objectius independentistes per gestionar l’autonomisme espanyol.

Emprenyada, perquè els manifestants van expressar el seu malestar amb els partits polítics independentistes, que han decidit anar a la seva, sense donar resposta als principis de llibertat com a poble. No han entès el missatge de la pèrdua de vots de les darreres eleccions, com tampoc no entenen que avui no ens cal negociar per investir el president de l’estat monàrquic espanyol, un president que ha reprimit i criminalitzat el moviment independentista, no ho oblidem.

Ara, si hi ha hagut un fet destacable, en la manifestació d’enguany, és la cohesió ciutadana i la falta de coherència política.

Durant la marxa el crit principal va ser “Independència”, un crit constant i unitari que els manifestants van fer servir per demanar l’objectiu que la ciutadania reclama. Els CDR, com a moviment ciutadà, també van emprar el lema en la seva pancarta. Hi va haver, però, altres missatges, la majoria de protesta, sobretot els dels cartells que demanaven la dimissió del govern.

L’endemà, i després de sentir els discursets polítics justificatius, les tertúlies interessades i l’entrevista al president Aragonès a Catalunya Ràdio, es va fer evident la urgència de forçar la dimissió del govern actual i anar a noves eleccions catalanes. Cal un nou parlament i un nou govern que puguin fer efectius els acords de l’1 d’octubre de 2017. El govern actual no té prou suport, només el del PSC-PSOE, per tirar endavant ni un sol dia més.

I en aquest context polític, cal remarcar, més que mai, la capacitat de mobilització de l’ANC i de la ciutadania. Vam ser capaços de demostrar que, tot i la repressió espanyola i el col·laboracionisme dels partits independentistes, no podran desanimar-nos ni desmobilitzar-nos. Tenim clar que les lluites que es perden són les que s’abandonen, i no abandonarem.

Té mèrit, doncs, que tot i la repressió continuada, amb més de 4.000 encausats per exercir drets fonamentals, com la llibertat d’expressió o el dret de protesta, els darrers, precisament, per un acte de protesta contra la Vuelta, l’independentisme civil continuï actiu i combatiu.

Tot plegat, però, ens ha portat cap a l’emprenyament i el cansament contra aquest model de democràcia impositiva, de falsa llibertat, i contra el paper col·laborador de tots tres partits autoanomenats independentistes. Això s’ha acabat.

Prou d’enganys i de falta de sinceritat. Hem d’escombrar la manera actual de fer política per tornar a implantar la dignitat, l’ètica i l’esperança en nous plantejaments polítics a Catalunya.
Mentrestant, cal continuar participant en les jornades reivindicatives. Ben aviat tindrem aquí l’1 d’Octubre. Som-hi tots i recordeu que només la voluntat del poble ens durà endavant.