La selectivitat, com jugar un partit de tennis, té molt de repte personal. Per guanyar cal entrenar-se, practicar i, sobretot, tenir confiança

Els canvis a l'examen de selectivitat, un garbell per filtrar qui pot accedir a la universitat i qui no, és un dels temes de la setmana. Nanos, professors i famílies ho viuen amb neguit. Massa, segurament. El govern central va aprovar la normativa al juny i, ara, quan toca desplegar-la, se'n coneixen els detalls. El resum: es redueix l'opcionalitat -es podia triar entre dos models d'examen i ara n'hi haurà un d'únic per matèria-, es faran menys preguntes tipus test i, més enllà de contestar bé els exercicis, de les respostes també se'n valorarà la correcció gramatical, el lèxic i l'ortografia. La coordinadora de la selectivitat a Catalunya, Pilar Gómez, hi toca: "Fer un bon batxillerat és la millor manera de preparar bé la selectivitat". Al final, aquesta potser és la millor conclusió. Amb la selectivitat, de sempre, hi ha un excés d'estrès. És un mal tràngol que s'ha de superar. No cal donar-hi gaires més voltes. I té trampa: no s'ha de saber tot, sinó només el que et demanen. Quan la vam fer nosaltres -ja fa molt temps perquè del segon de batxillerat se'n deia COU- el dia de l'examen teníem més fresc el viatge de final de curs a Itàlia que no pas la 'Crítica de la raó pura' de Kant. I a l'examen va sortir Kant. Sabia que era de Köningsberg i que la 'o' de Köningsberg duia dièresi. Però això, precisament, no ens ho van preguntar. Ni tampoc com es deia el porter d'Holanda a la final del Mundial 78. Això també ho hauria sabut: Jan Jongbloed. Quin fart de suar. Perquè aquest examen és un maldecap per a tothom. Als sopars de pares amb fills adolescents, a més de parlar de la crisi de Gigante del Colchón, de l'èxit de 'Casa en flames' o de com s'ho faran a Movistar per pronunciar el nom del nou porter del Barça, Wojciech Szczęsny -això sí que és seriós-, de pic o de palada sempre surt la selectivitat. Una prova que, a banda d'acreditar una solvència acadèmica, segurament també té un valor superior. I és que el sol fet d'afrontar-la, abans i ara, és fer-se gran. Perquè la selectivitat té molt de repte personal: requereix abordar un temari ampli sota pressió, examinar-se amb companys que no coneixen al pupitre del costat i correctors independents. Això, en el fons, és créixer. Aquest, i no només la nota, és l'autèntic valor de la selectivitat. Per superar-la segurament fan falta colzes, però també confiança. Com la que tenia el tennista Rafa Nadal, que acaba d'anunciar la retirada. Nadal tenia d'entrenador el seu tiet Toni, peça clau en la seva col·lecció d'èxits. I, perquè de nano agafés confiança, expliquen que el tiet li feia creure que tenia superpoders. Una vegada miraven en diferit un duel mític entre Ivan Lendl i John McEnroe. Nadal no ho sabia, que era un partit antic. El tiet li va dir que Lendl ho estava fent malament i que, per això, es lesionaria. Es va lesionar. El nano confirmava que, efectivament, el tiet tenia superpoders. Per això, quan sortia a la pista i li deia que guanyaria, s'ho creia. Guanyava perquè era bo, perquè entrenava i perquè s'esforçava. Però, també, perquè el tiet, encara que no tingués superpoders, li havia fet agafar confiança, una virtut que, en el fons, serveix per guanyar Roland Garros, però potser també per superar la selectivitat.

La selectivitat, com jugar un partit de tennis, té molt de repte personal. Per guanyar cal entrenar-se, practicar i, sobretot, tenir confiança

Com a Roland Garros