Com si demanessis una pizza
Expliquen que Josep Pla, quan entrava en un cafè i en veia una colla discutint qualsevol tema en una taula, els deia: “No sé de què parleu, però hi estic en contra”. Discutir, en el sentit de debatre, hauria de ser saludable. Un intercanvi ponderat d’arguments amb música de violins de fons. Un art. La realitat, però, és més prosaica. Sol ser un punt mitjà entre un orgue de gats i una olla de grills. Tots discutim a la brava per qui sap què: per un cediu al pas, per unes mans dins l’àrea -normalment del Madrid- o per una indirecta als grups de WhatsApp. Per això, el sentit genuí de la discussió s’ha pervertit. No es tracta de contrastar opinions per arribar a un punt d’entesa, sinó de tenir la raó. Es tracta de guanyar.
Com que vivim en una eterna competició tot es resumeix en rànquings. N’hi ha mil i un. Les millors sèries de Netflix, els millors cantants de rock de la història -Kurt Cobain es veu que és el cinquè- o la millor truita de patates. En aquesta última classificació m’estranya que no hi surti la meva cunyada sevillana. La Vane la broda, la truita. Amb ceba i sense. Ara bé, això va de gustos. I, per tant, és opinable. Per això cala la idea que tot es pot discutir en tots els àmbits. L’autoritat, entesa com la veu que mereix respecte pel seu talent i pel seu coneixement, avui també es discuteix. El moment és delicat.
I ho és perquè tot quisqui opina de tot a tothora. La universalització d’internet, que brinda a tothom la possibilitat de tenir veu a través de les xarxes socials, hauria d’haver servit per construir un món més democràtic. Sobre el paper, que no s’eclipsin veus i que, per tant, n’hi hagi més i de més diverses que participin en els debats públics hauria de ser positiu. El resultat, però, no és ben bé aquest: com que tothom creu saber de tot, perquè ho han vist en un vídeo a l’Insta, s’acaba equiparant el saber d’un intel·lectual a l’opinió d’un influencer. I, com exposava amb més detall el filòsof Daniel Innerarity dies enrere a La Vanguardia, el resultat és un caos.
Aquest és el caldo de cultiu perquè hi hagi gent, i ara amb un altaveu potent, que defensi que la Terra és plana, que l’arribada a la Lluna va ser un muntatge i que la covid era un invent de les autoritats per restringir-nos les llibertats. Si tot això, a més, s’expressa amb un llenguatge barroer encara té més números de triomfar. El rigor, l’equilibri, la formalitat i el respecte són valors que cotitzen a la baixa a la borsa del bon gust. Ens sembla que tot ha de ser divertit quan, a vegades, cal que sigui avorrit. Informar-se, sovint, és com posar-se davant del mirall l’endemà de Carnaval. És a dir, el que veus no t’agrada. El periodista Ramon Besa ho resumeix molt bé: abans els lectors volien informar-se; ara només volen que els donin la raó.
I no és el mateix. Però com que en el debat públic l’únic que importa és tenir la raó, i per això sovint es perden les formes -la reunió de Trump i Vance amb Zelenski al despatx oval passarà a la història-, potser un nínxol de negoci seria muntar una empresa, com un dia va suggerir l’escriptor Juan José Millás, que es dediqués a enviar-te algú a domicili perquè et donés la raó en tot el que volguessis, la tinguessis o no. Tipus: que Trump és un estadista? És un estadista. Que els àrbitres afavoreixen el Barça? Afavoreixen el Barça. Que els calamars a l’andalusa de l’Araman eren saludables? Eren saludables.
La mecànica no hauria de ser complexa. M’ho imagino com fer una comanda a la pizzeria. Que truquessis i que, després d’anunciar-los el tema per sobre, en mitja hora t’enviessin algú a casa. Tocaria el timbre i, de bones a primeres, ja et donaria la raó en tot: política, esports, gastronomia… Això sí, hauria d’haver-hi unes tarifes perquè no tots els serveis podrien tenir el mateix preu. Pels temes més difícils de digerir, com empassar-se això que la capital de la Catalunya Central és Manresa, s’hauria de fer pagar una morterada. Encara faríem duros.