On no hi ha mitjans de comunicació locals, i això ja ha passat als EUA, els que manen tenen carta blanca per tirar pel dret. Aquí ens hi juguem molt tots

Els periodistes tenim mala fama. Sovint fem nosa. A alguns alcaldes, per exemple. Perquè volem saber massa. Més que preguntar voldrien que aplaudíssim. Drets, per anar bé. O, ben mirat, millor agenollats. Si a algun li demanessin un desig -i això passa més entre alguns dels nous que entre la majoria dels vells- potser se li acudiria demanar que no existíssim. On no hi ha mitjans de comunicació locals, i això ja ha succeït en moltes zones dels EUA, els que manen tenen carta blanca per tirar pel dret. Ningú fa el cafè llegint el BOE, ni el DOGC, ni el BOP. Els butlletins oficials, on cada dia es poden consultar licitacions i projectes, són públics. Per tant, els ajuntaments ja compleixen amb la legalitat. I avall que fa baixada. Aquesta tesi, més ben embolcallada, és l'estratègia de Steve Bannon, cervell de la ultradreta i mestre en l'ús de la tecnologia per difondre un ideari divisiu. Com que abracen l'antipolítica, diuen que tot és culpa dels polítics, dels periodistes, dels immigrants, dels intel·lectuals i dels ecologistes. Aquesta pràctica ja fa temps que ha aterrat a Catalunya. Per això es col·loquen vídeos sense context a les xarxes, a través de les quals cada vegada són més els que diuen que s'informen. Com si informar-se fos el mateix que entretenir-se. D'entretinguts sí que ho estem, i molt. Informar-se és una altra cosa. Aquesta és la batalla per la veritat, que interpel·la tothom. També els ciutadans. Compartir vídeos de WhatsApp no és innocu. Per això, el que els experts han batejat com a educació digital és un repte present i futur. I no només entre els adolescents, sinó també entre els adults. Hem de tornar a aprendre a llegir: les fonts, les firmes i les capçaleres són indicadors de credibilitat. A EL 9 NOU fem un projecte que jutgem interessant: un club de premsa. Convidem els subscriptors a llegir el diari amb el director. Per què aquesta foto? Per què aquest titular? Per què no es diu la nacionalitat d'aquest detingut? Per què d'aquell altre apareixen les inicials? Tenim respostes i volem explicar-nos. La professió es fa moltes preguntes. És lògic en un moment de canvi. La setmana passada al Casino de Vic hi va haver el lliurament dels premis Batec de la demarcació de la Catalunya Central del Col·legi de Periodistes. Una cimera de la professió, amb periodistes de diverses generacions, i una idea, discutible, però estimulant: això no és una feina, sinó un estil de vida. Aquesta definició del periodisme sempre em trasllada a una misteriosa cançó dels Eagles, Hotel California. Aquest tema, subjecte a múltiples interpretacions, parla d’un indret màgic on un entra però del qual ja no surt. El periodisme és com l'Hotel California. O com els Ducados. Crea addicció. Per això fer de periodista no és una feina, sinó una actitud. Si no fos així, ningú voldria exercir un ofici en què els festius són laborables, en què ningú mira el rellotge i en què els sous són precaris. Amb aquest panorama, per què algú vol ser periodista? Un mite com José Martí Gómez a L’ofici més bonic del món (Clave Intel·lectual, 2015) ve a dir alguna cosa així com que fer de periodista és viure dues vides: la pròpia i la dels altres. És ben bé això. Per això hem de continuar sent-hi. Encara que no ens hi vulguin.

On no hi ha mitjans de comunicació locals, i això ja ha passat als EUA, els que manen tenen carta blanca per tirar pel dret. Aquí ens hi juguem molt tots

Com els Ducados