Com en una pel·li de l’oest
Primer dispara i després pregunta. Aquesta frase, sorgida d’alguna pel-li de l’oest de sèrie B, és com un comodí: serveix per retratar moltes situacions quotidianes derivades de l’excés de velocitat. Tot ha de ser ràpid, tothom té pressa i tot va de pressa. La informació també. És més fàcil mirar titulars que llegir notícies. Això a vegades genera equívocs. Un exemple mític: després del moment més cru de la pandèmia la Fundació Antiga Caixa de Manlleu i EL 9 NOU vam organitzar una jornada per parlar de la crisi sanitària i els seus efectes. Per fer-ne difusió vam compartir la notícia a les xarxes. S’hi veia la foto de deu persones i el títol de la jornada, La petjada de la Covid-19. Immediatament, van començar a saltar comentaris: “La resta dels que es van morir no compten?”, preguntava un. “Tens molta raó, penso igual que tu”, afegia el següent. “Vaja periodisme!”, sentenciava un tercer. Fins que algú abans que opinar va decidir llegir el text. I en va treure l’entrellat. “No són difunts, són els ponents!”, va aclarir. Sí: eren les fotos dels conferenciants que hi interveníem. Entre ells, jo. Però a les xarxes ja ens havien donat a tots l’extremunció.
L’episodi, un bon exponent del primer disparo i després pregunto, entronca amb l’incendi provocat fa uns dies per l’entrenador del Barça per un article de fa mig any del periodista Ramon Besa. En aquest article, sobre el qual tothom parla però que gairebé ningú ha llegit, Besa es referia al Barça com a el bufón perquè durant els últims anys l’equip ha encadenat fracassos sonats a la Champions. No parlava només del Barça actual. Però el míster, després d’eliminar el Nàpols, va provocar una detonació a la roda de premsa, censurable per inadequada, innecessària i inoportuna. Besa no necessita que el defensi ningú. L’avala la seva trajectòria, la seva manera de fer i el seu mestratge. És patrimoni del periodisme i, com diu l’escriptor i historiador Ángel Iturriaga, sense les seves cròniques i opinions no es podria entendre el Barça des dels anys vuitanta fins avui. És així.
Més enllà del cas concret, però, el tema de fons d’aquesta polèmica és la visió de la societat i de les institucions sobre el periodisme i els periodistes. El Barça, en el que es va anomenar el Bartugate, ja tenia una legió de tuiteros anònims que es dedicaven a insultar als periodistes. I el que passa en la informació esportiva també passa en la informació política. De fet, s’ha produït una futbolització de la informació. O estàs amb mi o estàs contra mi. La vida ara són trinxeres. PSOE o PP, Barça o Madrid, nata o crema, blanc o negre. I sovint hi hauria d’haver més matisos. El periodisme potser més que donar respostes ajuda a formular-se preguntes. A ser crític. Potser per això, Jaume Collell, un altre referent en majúscules, quan liderava la redacció de la revista El Ter sempre ens deia que s’havia de preguntar, preguntar i preguntar.
És una manera d’acostar-se al màxim als fets sense formar-ne part. Perquè una certa distància dona perspectiva. Avui circula molta informació, però també molta intoxicació. En aquest context als periodistes, que hauríem de formar part de la solució, sovint se’ns veu com a part del problema. És lògic, perquè els errors es paguen. Ho explicava Pepa Buena, directora de El Pais, la setmana passada al Hay Festival Forum de Sevilla: “La mala praxis contamina tota la professió”. Tot el que va passar després de l’11-M ara fa vint anys encara ressona. Però no es pot ficar tothom al mateix sac. El moment és delicat i, alhora, atractiu. Ara torna a ser necessari aprendre a llegir. No en el sentit de reproduir fonemes, sinó en el de desxifrar informacions. La línia entre la veritat i la mentida és molt fina.
Aquí és on el periodisme i els periodistes tenim un paper. Encara que hàgim perdut la bandera de les alertes podem conservar la de la narració. La idea, manllevada d’Albert Sáez, director d’El Periódico, resumeix la situació: l’on, el què i el qui ja el sap tothom, però el què i el per què l’hem de poder continuar explicant. I, com que un telèfon mòbil no equival a una llicenciatura, els periodistes continuarem essent necessaris. Per explicar, per opinar i a vegades també per fer emprenyar. Encara que, com a l’oest, n’hi hagi que primer disparin i després preguntin.