Arriba un moment que et quedes sense referents i tot és massa nou

Llegeixo al diari que a Barcelona han convertit en jardins públics els solars de dos antics cinemes, el Novedades i el Niza. Hi havia anat. Quan era jove baixava a la capital un cap de setmana de tant en tant i em posava al dia de les últimes estrenes cinematogràfiques, perquè al meu poble, Campdevànol, trigaven un parell d’anys a arribar. Hi havia quaranta o cinquanta sales per triar. No sé pas si en queda alguna, ara. Són coses que et fan sentir desplaçat i t’adones que et fas vell. Des que va tancar la Martulina Divina a Vic, no hi ha manera d’augmentar la meva col·lecció de discos. Però és clar, qui compra discos, avui dia? Sempre pateixo que no em peti l’equip de música, perquè, hi ha algú que arregli un reproductor de discos? En venen, encara? Arriba un moment que et quedes sense referents i tot és massa nou. Per no parlar de les noves tecnologies. L’última: dimarts a primera hora del matí vaig anar a agafar el tren a l’estació de Vic per anar a Barcelona, cosa que no faig gairebé mai. Abans comprava el bitllet en una taquilla, ara hi ha una màquina; a l’hora de pagar hi vaig posar un bitllet de 50 euros però es veu que en aquell moment van reiniciar la màquina des de Barcelona –van fer un reset– i es va empassar els 50 euros sencers. Al final, va venir un treballador de Renfe, va obrir la màquina, però els 50 euros no eren enlloc. Em va dir que si els troben ja em trucaran. La vida és cada cop més dura per als de la tercera edat.

Arriba un moment que et quedes sense referents i tot és massa nou

Com ens fem vells