Al segle passat es va democratitzar l'ideal de viure en un paratge verd, aïllat i protegit, lluny dels centres atapeïts, contaminats i multiètnics

Ortofoto. Urbanització de Corbera de Llobregat, 2015 Mai no havia sabut explicar per què ja només la visió llunyana de les rengleres de cases aparellades que es poden albirar a peu d’autovia, en barris dormitori del Maresme, el Vallès o Tarragona, sempre m’havien despertat una mena d’angoixa vital. Segurament els seus residents hi han trobat més qualitat de vida –en diuen– que en els eixams de pisos del centre d’una gran ciutat. Hi ha un consens tàcit que, un cop aparellat i enfillat, no hi ha res millor que la caseta i l’hortet. I malgrat això, aquell neguit. Una magnífica exposició ha omplert d’arguments i referents el que era només una vaga intuïció per a servidora, que soc animal de poble petit. “Suburbia”, al CCCB, ressegueix l’expansió massiva dels barris residencials als EUA des de finals del XIX fins avui i aquí. Al llarg del segle passat es va democratitzar l’ideal de viure en un paratge verd, aïllat i protegit, lluny dels centres atapeïts, contaminats i multiètnics de les grans urbs. Una versió de l’american way of life que també ha arribat a casa nostra: a Catalunya tenim 195.895 piscines. L’exposició també ensenya la cara fosca d’aquell somni, que va ser propulsat pels fabricants de cotxes i que va convertir els EUA en el país que més contamina després de la Xina. Parla de la marginació de les persones racialitzades, a qui impedien viure al paradís dels rics perquè devaluaven els preus de les cases. Parla del mal sense nom que va provocar a les dones quedar-se al niu, per molt atapeït d’electrodomèstics que estigués. Parla de la por de perdre tot això, dels primers búnquers personals arran del pànic nuclear. De les McMansions immenses i absurdes. L’exposició teixeix connexions sorprenents en l’espai-temps (per exemple: mentre el Departament de Treball dels EUA llançava la campanya “Own your own home” [Tingueu casa vostra], el 1917 a Rússia esclatava la revolució) i ens descobreix desenes d’artistes i pensadors que il·lustren de meravella (amb fotografia, cinema, pintura, mapes, llibres, escultures) aquesta deriva distòpica de la recerca del benestar individual. Ja hi ha estudis que relacionen la vida dels suburbis, quan és deslligada d’un nucli urbà, d’un teixit social, amb el vot de la dreta i l’extrema dreta. El somni capitalista es converteix així en un malson social: no només perquè és un model insostenible i segregador, també és alienant i contribueix a la desestructuració social i l’individualisme més extrem. Cada vegada més aïllats, més sols, més temorosos, més individualistes. I més feliços?

Al segle passat es va democratitzar l'ideal de viure en un paratge verd, aïllat i protegit, lluny dels centres atapeïts, contaminats i multiètnics

Com més aïllats millor?