Segons el jutge, exigir el nivell B2 de català a un operari del cementiri de Vic és una discriminació

L’ofensiva espanyolista contra el català mai s’atura. Certificat B2 de català: un nivell mitjà. Senzill. Definició oficial i institucional, del Consorci de Normalització Lingüística: un nivell intermedi, per poder respondre de forma oral i escrita en català de forma coherent i fluida en àmbits socials i professionals. El que hauria de ser requisit mínim obligatori per accedir a una plaça de treball pública en aquest país. Doncs resulta que, segons un jutge, aquest nivell és desproporcionat, massa exigent. I ha anul·lat les bases del concurs públic per rebaixar el nivell de català al més bàsic, l’anomenat A2. Ha llepat l’Ajuntament de Vic. Que exigia aquest nivell per a una plaça d’operari de cementiri i manteniment. I que, ara, a més, haurà de pagar 1.000 euros de despeses judicials. És el manteniment i l’expressió, al segle XXI, dels més de 300 anys de repressió i persecució política, judicial i policial per parlar català. Perquè els de la toga saben de la potència de la nostra llengua. Saben que, a Catalunya, la llengua és molt més que una llengua. I executen. Segons el jutge, en el cas de Vic, exigir el nivell B2 de català és “una barrera d’accés” i “una discriminació directa per qüestió de llengua”. I segons diu la sentència, és un lloc de treball manual sense cap necessitat d’interacció lingüística. Com si per fer aquesta feina, l’operari no hagués de parlar amb ningú que li encomani la feina, o per compartir la manera de fer-la, o per relacionar-se amb els ciutadans que visiten el cementiri per recordar les persones que estimen i ja no hi són o per anar a un enterrament, o pel que sigui. Vaja, que, en principi, ja sabem que els morts no parlen, però com si l’operari no hagués d’interaccionar amb persones que, si s’expressen en català, són les que, en efecte, pateixen la discriminació lingüística. I als quals només els quedarà la possibilitat de ser implacables i no canviar de llengua, cosa que malauradament fem pocs catalanoparlants. I que si ho fan, segurament viuran situacions curioses. Em fa gràcia el que diu el guionista i humorista Òscar Andreu, que defensa la llengua catalana a través de l’humor amb un monòleg extraordinari, Crida als ocells de colors llampants. Hi diu: “Que molts catalans mantinguin el català a Catalunya és com consumir una droga que no deixa gaire ressaca i és gratuïta, perquè et proporciona situacions absolutament hilarants, en molts moments, i que, en d’altres, t’enerven”. Segurament, és l’únic que ens queda per defensar el català: no canviar d’idioma a Catalunya. Aquesta determinació personal que en podem dir autodeterminació.

Segons el jutge, exigir el nivell B2 de català a un operari del cementiri de Vic és una discriminació

Com que els morts no parlen…