Com quan entres a un ascensor amb la veïna i et demana pel temps que farà, a mi em pregunten amb freqüència: “Com pugen les noves generacions?”

Com quan entres a un ascensor amb la veïna i et demana pel temps que farà, a mi em pregunten amb freqüència: “Com pugen les noves generacions?” Aquest cop em miro el tiet i penso quina resposta oferir-li. En tinc un munt de precuinades. Per exemple: “L’escola ja no és el que era, estem regalant l’ESO i així arriben al mercat laboral...” A vegades m’agafen amb el peu dret i responc: “Hi ha de tot, com sempre, alumnes amb ganes d’aprendre i d’altres que passen de fotre l’ou.” Però alguns dies, com avui, m’agafen amb el peu esquerra i faig córrer la brama de sempre: “Ui, cada generació és pitjor que l’anterior; ja no respecten res ni ningú.” En acomiadar-me del meu tiet, li he donat voltes a la meva resposta. Encara no he passat pàgina des de l’incident davant del basar, està clar. Resulta que fa unes setmanes vaig aturar-me davant d’un d’aquests comerços orientals [nota a peu de pàgina: deixem de referir-nos amb el barbarisme racial de xinos, si us plau]. Davant del comerç jeien dues noies d’entre 16 i 18 anys que prenien alguna beguda ensucrada mentre la feien petar. En baixar del cotxe, una de les noies va llençar amb força la llauna per sobre d’una tanca que delimitava un camp. Amb els ulls fora de les meves òrbites, m’hi vaig apropar per etzibar-li: “Perdona, has vist que t’ha caigut la llauna al camp?” Com a resposta, ella va deixar anar una rialleta nerviosa que encara em va enfurismar més. Quan ho recordo, em bull la sang i pixo fora de test enmig d’una trista conversa d’ascensor. Aleshores m’obligo a fer memòria i recordar altres trobades amb joves adolescents. I en tinc una en ment de recent, que penso que tinc el deure de compartir: passejant amb la mare fent encàrrecs, una jove de 12 anys s’atura per preguntar-nos ben cordialment: “Disculpin, voldrien col·laborar amb el nostre projecte del crèdit de síntesi i comprar-me un número de loteria?” Quan demano a la jove que ens expliqui l’objectiu del projecte, aquesta ens fa una exposició entusiasta sense perdre en cap moment el tracte de vostè. Evidentment, decideixo comprar-li un número que no comprovaré mai, però que, ara, fent memòria, em fa envermellir i repensar la meva resposta. Com sant Pau, quan va caure del cavall.