Com si sentíssim ploure

Raimon cantava “al meu país la pluja no sap ploure”, lamentava que “o plou poc o plou massa” i ens recomanava que la portéssim a escola. Talment com si hagués aprovat el curs, aquests dies hem tingut aigua per al pare i per a la mare, però, en general, la pluja no ha fet mal. Així, al conjunt de Catalunya, les reserves superen el 75%. Susqueda està al 97% i Sau al 56, que és, poca broma, un 40% més que fa un any. La Baells i la Llosa del cavall, al Berguedà i Solsonès, respectivament, freguen el 80% i també llueixen un magnífic aspecte.
És evident que els governs no fan ploure. Una cosa és que siguin mals temps per al país, que ho són, amb un govern decebedor i un president que és més pla que un plat, i, una altra, que els governs puguin decidir quan plou. Tot i això, no cal ser gaire espavilat per saber que la relació de Sant Pere i els governs acostuma a ser difícil. El cas de Mazón és un exemple extrem, perquè, al patac d’aigua, s’hi van sumar les morts provocades per la inacció d’un desaprensiu. Més a prop, hi ha el cas del president Aragonès. Li van dir que la pluja s’havia amagat i, esporuguit, va convocar unes eleccions que va perdre. Aragonès va ser un president pusil·lànime, però admeto que, en aquells mesos angoixants, jo també vaig pensar que no plouria mai més. El sol s’amagava, el cel es tenyia de color gris ferro, però al final, res, no queia ni mitja gota. Ara han passat dos anys i la pregunta és si d’aquella sequera extrema en vam aprendre alguna cosa.
Sigui quina sigui la resposta, hem de cuidar la memòria. No podem oblidar que vam estar a un pas d’obrir l’aixeta i que no ragés. Ara, però, la situació és diferent. La pluja ja ha anat a escola i avui, a qui hauríem de portar a col·legi, és la democràcia. Com ha passat a mitja Europa, Catalunya també sembla disposada a equivocar-se, obviant que, sense democràcia, no hi ha progrés.
Acabo. Els populismes són com aquell que, begut i abans d’agafar el cotxe per a estimbar-se, esbotza un “tranquil, que ja controlo”. Els països tenim una ànima col·lectiva i som la suma de molts. Un i un i un no fan tres, sinó que fan un país sencer. Avui ja no ens queixem quan plou, però ara, enfebrats, ens disposem a tirar per l’aigüera valors que són autèntic ciment armat si es tracta de bastir una societat justa, pròspera i culta. Parlem clar, si ens aferrem al populisme, un dia enyorarem llibertats i virtuts cíviques que avui donem per descomptades. La història es repeteix i, si fem l’ase, després tot seran plors.
La política no és una partida a la Play, no té ni un botó per reiniciar ni per guardar les partides. Flirtejant amb els ultres, un dia obrirem l’aixeta i només en rajarà inhumanitat, mala bava i tensió. En Raimon també cantava “jo dic no, diguem no. Nosaltres no som d’eixe món”. Ens hem educat amb els ninots de la Pilarín Bayés, ens hem agafat les mans exigint la llibertat del país i ara estem a punt de fer com si sentíssim ploure. Dit d’una altra manera, hem après a gestionar l’escassetat d’aigua i, en canvi, ens volem ofegar en l’escassetat dels valors democràtics. A l’extrema dreta, ni aigua, per molt que faci gràcia i parli en la llengua del país.