No es pot posar a la mateixa equació un crit feixista que un crit independentista, perquè de cap manera és comparable una gent que vol treure drets als ciutadans que els que surten als carrers per guanyar-ne

Hi ha una frase màgica per desactivar qualsevol debat polític, qualsevol discurs, per elaborat que sigui. “No t’ho agafis així.” En una frase curta i insubstancial hi ha el mecanisme per desconnectar la bomba atòmica. Sembla una expressió planera i és una fórmula sofisticada passivo-agressiva per insultar. S’ha de reconèixer que ho té tot. No només t’estalvia paraules més gruixudes (com ara histèrica, irracional, absurda, exagerada) sinó que, a més, et permet girar la truita i fer-te l’ofès. És una traveta dialèctica invencible. El tirabuixó dels malxinats. Perquè mentre un està mirant on ha enviat la pilota, l’altre ja l’hi ha xutat al turmell. Els polítics en fan servir una variant no menys empipadora: “No et posis nerviosa”, diuen. I no hi ha rèplica possible, perquè qualsevol resposta és entrar al seu terreny de joc; és anar a perdre. Gerard Piqué ha tingut tres mesos de coll per pensar sobre el petó indesitjat del seu amic Rubiales i aquesta és la seva anàlisi: “És com la política, molt passional. Al final el que s’ha d’explicar és la veritat. La gent s’ho pren tot molt a pit. És un tema molt sensible, molt personal”. Ja tradueixo: no n’hi ha per tant. Fa uns dies, un article del filòsof Fernando Savater sobre els delictes sexuals de capellans contra milers de nens encara era pitjor: titllava de “magrejos indeguts”, “casos remots”, “una cosa repugnant però no traumatitzant” l’abús sistemàtic de menors dins una organització religiosa; i tot per acabar-los reduint a una minúcia al costat de l’“abús” més greu de l’amnistia. Quina aberració. No m’estranya que li respongués l’escriptor Alejandro Palomas amb un contraarticle titulat “La nàusea”. La periodista i escriptora Lucía Lijtmaer en diu ofendiditos dels destinataris d’aquests “com et poses”, dels “ja no es pot dir res”. Els ofendiditos són justament les persones ridiculitzades per denunciar l’abús de poder, les idees masclistes, homòfobes, racistes, les que defensen la correcció política. La gent que s’ho pren tot molt a pit, vaja. Perquè en l’argumentari liberal, defensar les minories i els drets socials equival a ser moralista i censurador igual que ho és, què sé jo, El hormiguero però per l’altre extrem. I aquí hi ha la trampa argumental: és que no tot és comparable. De cap manera pesa igual la defensa del masclisme que del feminisme, és evident. Com no és igual ser racista que antiracista, etcètera. I és el que està passant amb les protestes a Ferraz quan es comparen amb les d’Urquinaona: no es pot posar a la mateixa equació un crit feixista que un crit independentista, perquè de cap manera és comparable una gent que vol treure drets als ciutadans que els que surten als carrers per guanyar-ne.

No es pot posar a la mateixa equació un crit feixista que un crit independentista, perquè de cap manera és comparable una gent que vol treure drets als ciutadans que els que surten als carrers per guanyar-ne

Com t’ho agafes