Cansa molt fer l'esforç de mantenir-se ferm davant d'un entorn majoritàriament castellanoparlant

“Perdó, jo us volia preguntar, com, us fa respecte baixar dels escenaris, com, creieu que hi ha un relleu, com? O sigui, per mi, per exemple, heu estat molt referents, o sigui, i segur que ara hi han d’altres que potser, però us fa respecte com baixar dels escenaris en aquest sentit més com de la lluita, de la vostra, que heu portat com per bandera?” Aquesta és la transcripció d’una pregunta feta per una col·laboradora a les convidades a un programa de la ràdio nacional del país. Podria donar més detalls del qui i del quan i del programa, però no és l’important. Sí que es pot destacar que es tracta d’una noia de poc més de 20 anys. Més enllà de constatar que la pregunta no està guionada, i és lògic que contingui moltes repeticions, sí que crida l’atenció les vegades que es repeteix el com, com queda evidenciat en el text. Si poguéssim llegir la transcripció de les nostres pròpies converses, quedaríem parats de les vegades que utilitzem paraules comodí. Es tracta d’aquelles paraules que ens ajuden a cosir les frases, sobretot en els moments de pausa o transició. Ens permeten respirar mentalment unes dècimes de segon per encarar la següent part del que volem dir. També ho fem per escrit. Aquest mateix text, en la seva primera versió, contenia més paraules comodí repetides de les que s’han acabat publicant. Si els correctors dels mitjans parlessin… Però si us fixeu com parla la gent més jove us adonareu que aquest exemple no és un cas aïllat. I que consti que es tracta d’un programa de ràdio on només se sent, i es defensa, parlar en llemosí. Aquest com competeix entre el jovent clarament amb l’en plan. I no només entre el jovent de poc més de vint anys. Com més grans ens fem i més anem enriquint el nostre vocabulari, i també anem guanyant en seguretat a l’hora de construir frases, aquests comodins van desapareixent. Però fa la sensació que, en general, el català es va empobrint i cada vegada utilitzem menys paraules i el parlem més malament. Segur que no és un problema només del català i que és intrínsec a les dificultats expressives cada cop més grans de la gent més jove. Però a Catalunya hi hem d’afegir que fa temps que els sociolingüistes adverteixen del deteriorament de la nostra llengua. Totes les campanyes de conscienciació no sembla que vagin donant els seus fruits. De fet, un estudi recent diu que a hores d’ara a l’àrea metropolitana de Barcelona el català no arriba ni al 25% en l’ús habitual. I a les zones on se supera el 50% són les menys poblades: les Terres de l’Ebre, la Catalunya Central, Ponent i el Pirineu. Aparentment, és una lluita perduda perquè al final la llengua la fem els parlants i sabem que no ens cal el català per fer-nos entendre. I cansa molt fer l’esforç de mantenir-se ferm davant d’un entorn majoritàriament castellanoparlant. Ara tocaria fer una conclusió optimista i deixar oberta la porta a l’esperança. Però després de dècades escrivint sobre la llengua i no veure-hi solució, ja no saps què més dir. Per això li hem demanat a la IA, a veure si ens pot donar un cop de mà. Que acabés aquest article. I la seva proposta de final és aquesta: “La llengua no se salvarà sola, ni esperant miracles institucionals: se salvarà si cada parlant decideix plantar cara a la inèrcia. Si volem un català viu, hem de parlar-lo sense excuses, enriquir-lo sense vergonya i defensar-lo fins i tot quan el context ens empeny a renunciar-hi. No és una lluita simbòlica: és quotidiana, és nostra i és ara. I si no hi persistim nosaltres, no ho farà ningú”. Doncs, com que guai, no? En plan, que està com bé, no?

Cansa molt fer l'esforç de mantenir-se ferm davant d'un entorn majoritàriament castellanoparlant

Com t’ho podria dir?