Els ciutadans decidim com volem les coses des de les nostres vides petites

A totes les colles sempre hi ha un dels amics a qui li toca buscar plans de cap de setmana. Endevinat: servidora. Així que buscant allotjaments propers però bufons vaig topar amb el que em va semblar una barbaritat: pagar 250 euros per un jaç al Vallès Oriental un dissabte de juny, a menys d’una hora de casa. Òbviament vam buscar pla B. Aquesta setmana farcida de Coldplay i Elton John veig que el que a mi em semblava desorbitat ja és xavalla a Barcelona, on hi ha habitacions d’última hora que pugen a mil euros, tot i que la mitjana del 3 estrelles és als 200 euros. Els hotelers i taxistes tornen a estar feliços perquè el turisme puja, els preus pugen, la gent es mou. Que bé. Em pregunto com pot ser que coincideixi la tan pregonada decadència de Barcelona amb el fet que tothom vulgui venir a Barcelona. O algú s’equivoca o algú menteix, però tot a la vegada no pot ser. És d’aquelles contradiccions elementals que aquests dies hem sentit als debats electorals, com ara voler més turisme, més cotxes i millor mobilitat. O que Barcelona és un cau de rates, paneroles i senglars, però màgicament el preu del lloguer ha pujat a màxims històrics i supera els 1.000 euros de mitjana. O el mercat està espatllat o massa bé que va; en qualsevol cas sona apocalíptic. Els polítics segueixen insistint en debats que en un futur ens semblaran aberracions climàtiques, com si calen més creuers i més avions; i mentrestant no es parla d’aigua i energies verdes. França acaba de fer el gest de prohibir els vols curts si hi ha tren alternatiu mentre aquí sobrevivim com podem el despropòsit de Rodalies. Les nostres dificultats diàries estan travessades per tantes problemàtiques globals –el preu de la llum, la manca d’aigua, el cost de l’habitatge, la inflació, la precarietat laboral, la dreta catalanòfoba, el masclisme– que és fàcil llançar la tovallola i pensar que la política municipal difícilment hi podrà posar remei. I en part és veritat, no siguem ingenus. Però també ho és que és des de les nostres vides petites que els ciutadans decidim com volem les coses. On comprem, com parlem, on anem al metge i a l’escola i de vacances, com tractem els altres, com acollim, com reaccionem al que passa al nostre voltant; en definitiva, com vivim. Aquest diumenge ens pregunten una cosa senzilla: com volem viure. Volem hotels a mil euros? Volem lloguers a mil euros? Volem salaris de mil euros? No és una decisió que puguem deixar a l’atzar, ni al mercat, ni al suposat progrés. Hem de poder decidir com volem viure, o almenys acostar-nos-hi tant com ens deixin. Això és el que ens fa ciutadans.

Els ciutadans decidim com volem les coses des de les nostres vides petites

Com volem viure