Mig món està convocat a concórrer a les urnes aquest 2024 en un exercici democràtic que no genera gaires esperances de revolució humanista

“La democracia no es la consecuencia del desarrollo económico sino de la educación política.” Octavio Paz, Tiempo nublado (1983) En aquest occidental any 2024 de traspàs mig món està convocat a concórrer a les urnes en un exercici democràtic d’allò que en diuen els drets i deures dels ciutadans, però que en la realitat del dia a dia de la gent i dels pobles, ara per ara, no genera pas gaires esperances de –diguem-ne– revolució humanista. Probablement en alguns estats es puguin canviar estructures de poder corruptes anquilosades durant dècades, però en molts d’ells la situació socioeconòmica canviarà ben poc i una minoria de trànsfugues i especuladors continuarà enriquint-se i una majoria de gent decent intentarà mantenir una vida quotidiana digna o fins i tot lluitarà per sobreviure. I és que no hi ha llei de la selva més bèstia que la globalitzada/urbanitzada, la que enfronta ancestralment indígenes i colonials, en el sentit més antropològic dels dos termes. L’espectacle comença a Taiwan on la Xina, agradi o no als EUA, mantindrà una hegemonia estratègica guanyi qui guanyi, i també hi ha convocades eleccions a l’Índia de les castes i de Bollywood, ara en mans de Narendra Modi, el (re)elegit de “la democràcia més gran del món” –Andorra és la més petita?–. Al continent africà el tret de sortida es dona al Senegal per continuar per Ghana, Moçambic, Sudan (del Sud), Ruanda, Mauritània i Tunis i acabar a l’emergent Sud-àfrica. El cert és que Àfrica es troba atrapada en un context geopolític en què tothom se la disputa: la colonitzadora Europa no vol perdre la seva secular i sucosa explotació mentre que l’hàbil Xina prefereix –va per feina– regalar infraestructures a canvi d’aliances polítiques tot celebrant l’agressiu any del Drac de Fusta. Fugint d’aquests litigis, milions d’africans perden la vida a les aigües del mar o se la (mal)juguen a l’envellida Europa; a prop del Mediterrani, entre Egipte i la península aràbiga, la carta blanca internacional atorgada –a canvi de què?– a Israel permet que els palestins segueixin sent massacrats i humiliats pels segles dels segles, amén! Entre les costes atlàntiques i, és un dir, pacífiques una colla de repúbliques americanes concorreran a les urnes, des de l’Uruguai passant per Veneçuela –l’impertinent petroliera tropical chavista– fins arribar als desbordats Estats Units. Però, ep!, aquí apareix Mèxic, el poderós i centralista estat asteca controlat abans pel “revolucionari/institucional” PRI, uns anys pel colonial PAN i avui pel nacionalista Morena del pejelagarto AMLO, que obeint allò de “sufragio efectivo, no reelección” en no poder prolongar el seu càrrec caciquista més enllà del sexenni de mandat intentarà traspassar el seu omnipresent poder a la successora oficialista Claudia Sheinbaum, tot i que li presentarà batalla Xóchitl Gálvez, candidata de la plataforma opositora. Cal observar que Mèxic serà un dels pocs estats on una dona pot arribar a ser presidenta i que allà aquest fet pren un valor especial atès el folklòric masclisme mariachi, encara que històricament la figura femenina és idolatrada i/o sacrificada a partir del mite del mestissatge encarnat –mai més ben dit– per l’intèrpret trilingüe que va fer perdre el poder a l’emperador Moctezuma i el cap al conqueridor Hernán Cortés: es tracta de la Malinche, una estupenda història/llegenda que val la pena i que supera l’estereotip Frida Kahlo. Creuant el Río Bravo o Grande –segons a la riba en què es visqui– s’aterra a Washington, on, això sembla un acudit, demòcrates i republicans es disputaran ser inquilins de la Casa Blanca els propers quatre anys; com que el decrèpit blanc Joe Biden no ha cedit la candidatura a la blanquejada Kamala Harris pot ben bé ser que el retorn de Donald Trump sigui tan amenaçador com ho fou en el passat recent. Ja s’ho faran! Seguint pel nord, però a l’altra banda de l’Atlàntic, Volodímir Zelenski es juga als daus si convoca o no eleccions –aquest any toca– enmig d’una tempesta de drons i míssils, davant d’un Vladímir Putin, àrbitre principal d’una partida d’escacs entre Lenin i Stalin, que no dubte a reclamar els resistents russos a les urnes aprofitant que té el líder Aleksei Navalni desterrat a l’Àrtic i que ell no pensa abandonar el Kremlin per la porta del darrere. També eleccions federals a l’hipermonàrquica Bèlgica, on els ultradretans de Flandes encapçalen les enquestes, mentre que en el republicà Portugal el matx consistirà a decantar-se per l’actual via de l’excepció ibèrica o diluir-se en la burocràtica variant brussel·lesa. I, ep!, pel juny, eleccions europees, gairebé podríem dir, a l’europea; són aquelles eleccions que ningú acaba d’entendre, que la majoria se’n desentén i una colla de candidats oportunistes –hi ha, sí, excepcions– les veuen com el seu bateig polític o la seva jubilació –turística– anticipada. De moment els socialistes espanyols, veient que Pepe Borrell penjarà els hàbits, ja han catapultat Nadia Calviño a la caixa forta del BEI; tret d’aquest moviment els candidats espanyols –catalans inclosos–mantindran una presència presencial a Brussel·les, uns per intentar apuntalar cert pes polític socialdemòcrata d’esquerres i d’altres, els populars populistes, per consolidar un poder si pot ser absolut de les dretes, amb els vots ultradretans. A la sui generis Unió Europa la unitat és una entelèquia i això que de moment només hi ha 27 països i, déu-n’hi-do, quatre institucions en tres: Consell Europeu, Consell de la Unió Europea, Parlament Europeu i Comissió Europea, confortablement instal·lades a Luxemburg, Estrasburg i Brussel·les. Per no citar el seu lema, “Units en la diversitat”, tot un oxímoron, ja que difícilment els estats del nord, del centre i del sud es posen mai d’acord, si no és per aconseguir –segur– prebendes personals pels seus –polítics– i, si és possible, concessions nacionals pels seus estats; només cal pensar en els interessos d’Itàlia, França, Alemanya, Hongria, Polònia, Croàcia, Suècia, Irlanda, etc.; ja es va veure amb l’arrogància del Brexit del Regne Unit i ja es veurà amb el cost de l’entry d’Ucraïna. I de repúbliques i regnes a l’autonòmic Regne d’Espanya. Galícia obre la cursa electoral, en la qual el caciquisme del PP voldrà mantenir la presidència de la Xunta ara que el seu candidat vencedor, Feijóo, s’ha perdut a i per Madrid; amb sort el BNG pot beneficiar-se d’aquest context de traspàs i si treu un bon resultat rebre l’ajuda dels dispersats Podemos i Sumar i també –per què no?– del PSG. A Euskadi els jesuïtes del PNB i els abertzales d’EH Bildu guanyaran, però només un d’ells pot governar; les esquerres i les dretes espanyoles –Sumar, PPB– allà gairebé no tenen ni veu ni vot i amb els precedents de la innocentada celebrada a l’Ajuntament d’Iruña, el PSOE haurà de decidir, a regañadientes, si fa lehendakari el nacionalista Imanol o si, sorprenentment, dona l’alternativa a l’independentista Pello. I sense sortir d’una península Ibèrica (pre)federal es pot donar el cas que Catalunya tanqui l’espectacle electoral del món mundial i es convoquin eleccions abans d’acabar l’any, i encara que en té la prerrogativa el MH Aragonès ell sap que l’ombra de La Moncloa és allargada i més en aquests temps que uns i altres –presidents– són subsidiaris. En cas d’unes eleccions autonòmiques catalanes el tauler de partits és –si és que ho pot ser!– més complex que mai: ERC, Junts, CUP, Comuns, PSC, PPC, Ciutadans, la “llista cívica” ANC, Vox, etc.; pel que fa a pretendents en sobren més que en falten, des d’un bon grapat d’expresidents de la Generalitat fins a mesells secretaris generals de partits, amb un podi gairebé vintage amb el trio Puigdemont-Illa-Junqueras (PIJ), que definitivament enterraria el procés. I si no hi ha sorpresa, es reiterarà l’absència d’una candidatura femenina, si no és que amb un toc de vareta màgica al balcó de l’altre cantó de la plaça Sant Jaume (re)aparegui la fada Colau. En aquest recorregut de Taiwan a Catalunya s’acabarà una travessa electoral més, la d’un 2024 de traspàs, i en què, com totes, uns partits de tuti colori en campanya prometen el que volen –els votants– i quan tenen el poder acaben fent el que els diuen, diuen, diuen, les multinacionals del poder, siguin fabricants d’armes i financers colonials o dinasties monàrquiques i llinatges aristocràtics, tots camuflats o confabulats amb els (in)visibles controladors de les xarxes socials. Retornant a Octavio Paz, és evident que “El ocaso del colonialismo no fue el alba de la democracia, tampoco el comienzo de la prosperidad”; així doncs, humanismes a banda, de tot això, amb o sense raó, ja se’n pot dir sense ruboritzar-se “intel·ligència artificial”.

Mig món està convocat a concórrer a les urnes aquest 2024 en un exercici democràtic que no genera gaires esperances de revolució humanista

Comença l’espectacle electoral