Companys, els primers de la fila i les formigues
Diumenge hi havia més osonencs a l’Estadi Olímpic Lluís Companys (deixeu-me recordar que el 1992 el recinte no duia pas el nom del president màrtir, no fos cas que el món hagués conegut la seva història i sabés que l’Estat espanyol l’havia afusellat a pocs metres d’on corrien els atletes) que no pas els que hi haurà a l’octubre per veure Oques Grasses. I és que hi actuava de nou El Último de la Fila, la banda que més masses arrossegava a principis dels anys 90 a Osona i a mig país. El tàndem format per Manolo García i el vigatà Quimi Portet sempre ha tingut un fort lligam amb la comarca. Els dos astres es van conèixer a un concert als Hostalets de Balenyà l’any 1981 i des de llavors van ser inseparables.
Amb Los Rápidos i Los Burros van fer uns quants bolos per la Plana de Vic i amb El Último, també. En recordo un de multitudinari el 1990 a la zona esportiva de Torelló i un altre el 1993 al pavelló del Club Patí Vic. Des de llavors, però, junts ja no han tornat a tocar a Osona. I en la gira nostàlgica de revival que estan fent tampoc tornaran. El bolo més a prop, el de Barcelona diumenge i aquest dijous en uns concerts on no inventen res però almenys són honestos: un retrobament de bons amics (la banda és la mateixa que va plegar veles a mitjan anys 90) que tocant s’ho passen bé, que fan màgia rejovenint per un parell d’hores la parròquia que els havia seguit fa dècades i que, a més, com faran Oques a l’octubre, s’enduran uns bons calerons. I tornant a l’honestedat, a pilota passada cal reconèixer que el gest de plegar veles sí que els honora. Podrien haver anat repetint la fórmula i segur que haurien aguantat 30 anys, però van optar per plegar i això, entre d’altres, ha permès que Quimi Portet ens regalés una desena de discos en solitari que han contribuït a enfortir i envigorir la cultura catalana i que, almenys a mi, m’han engreixat molt més l’ànima i l’esperit que tota la discografia sencera d’El ÚItimo.
I és que els països petits i les cultures minoritzades es mantenen més gràcies a la feina de les formigues que omplen petits auditoris que no pas a la dels elefants que rebenten estadis. Si fos pels elefants (amb el permís de la mítica cançó d’Oques), segur que l’Estadi Olímpic encara no es diria Lluís Companys.