Compte amb els lleopards
Amb lleugeresa i falta de reflexió es tracta del futur enviament de tancs model Lleopard de l’exèrcit espanyol, sense parlar gaire del que suposa, les conseqüències i analitzar-ho bé. De fet, els tancs són una arma més ofensiva, per conquerir territori, que defensiva, per això hi ha l’artilleria i sobretot en la guerra moderna, la que no hauria de ser mai lliurada, els sistemes de míssils, drons i altres enginys, que aconsegueixen una relació cost-eficàcia terrible. Un sol míssil amb un bon sistema de guiatge pot destruir elements que multipliquen per cent o més el seu cost. La prova va ser l’enfonsament del millor i més modern vaixell de la flota russa el passat 14 d’abril.
L’error de càlcul de Putin, prova que força i intel·ligència no van en el mateix pack, pensant que Ucraïna cauria sense resistir, l’aboquen al drama de la guerra moderna. Que conquerir territori contra la resistència aferrissada dels seus habitants suposa massacrar-los i albira que el que es conquereix sigui un territori erm, ensems havent de suportar l’odi i la resistència per moltes generacions dels atacats que sobrevisquin.
Aquesta lleugeresa de com s’han apuntat els espanyols a l’enviament dels tancs, un cop surtin si poden per l’estat lamentable en què es troben –dit per la mateixa ministra de Defensa–, contrasta amb les vacil·lacions d’Alemanya. I amb la renúncia a enviar-ne de nacions més properes a l’escenari bèl·lic com Àustria i Hongria, àdhuc la renúncia de França, deixant Polònia, escaldada de generacions amb els russos, com a capdavantera juntament amb els EUA. De fet, penso que els militars professionals saben que les possibilitats de destrucció dels tancs per drons o míssils són altes i suposo que hipòcritament tots callen que els que aniran a dins seran soldats ucraïnesos poc formats i poc experimentats en el seu maneig.
En el que pertoca als tancs espanyols i les racionalitats dels seus desplegaments, permeti el lector que incorpori per reveladora una anècdota personal d’antany. Per motius d’afició familiar, i el fet que Catalunya començava a ser i encara és capdavantera mundial en resistència hípica (resistir en tot i a tots deu ser el nostre destí), em va tocar als anys 1994-1996 presidir el Comitè Nacional de Raids dins la junta de la Real Federación Hípica Española. Molts militars voltaven a l’entorn de l’hípica. Pensava que millor entretinguts amb els cavalls, que als cuartos de banderas matant el temps elucubrant com van fer Tejero o Armada.
A Badajoz, on anava sovint, les competicions passaven a tocar del regiment de tancs Sancha Brava, on es veia com maniobraven. Per posar en compromís un comandant, li engaltava que em digués quan tenien previst atacar Portugal amb els tancs, donat que estàvem a vuit quilòmetres de la frontera d’Elvas. Sorprès, va contestar que cent per cent segur que no. Al demanar si estaven cent per cent segurs que els portuguesos no atacarien, va dir que ja no podia ser tan categòric, perquè depenia d’altres. Restava confús quan li engaltava que si no n’estàvem totalment segurs, què fèiem amb tancs a tocar de Portugal, perquè si ens atacaven no tindríem ni temps de buscar les claus, carregar de gasoil i bales i els portuguesos ja els haurien fet seus sense cap tret. No seria millor tenir-los a uns 300 quilòmetres per exemple a Cerro Muriano, Còrdova, des d’on podrien reaccionar a temps contra portuguesos o magrebins? Dos per un. Canviava de conversa. Amb això només volia indicar-li la irracionalitat de les guerres i dels exèrcits, principalment els ofensius.
Tan irracional que el novembre de 1997 una tromba d’aigua que va deixar 25 morts a Badajoz va cobrir de llot i també amb algun turisme a sobre els Lleopards del Regimiento de Infantería Mecanizada Castilla 16 del Sancha Brava, amb l’enuig pregon dels alemanys propietaris d’uns tancs llogats a l’exèrcit espanyol que van resultar quasi inservibles. Amb la seqüela que l’any 2000 l’exèrcit va abandonar Sancha Brava i el va posar a la venda, fins avui que se sàpiga sense comprador. Altrament els van situar també a la província de Badajoz, sense adoptar les precaucions dels francesos que escarmentats que per tres cops els alemanys els envaïssin pel nord –1870, 1914 i 1940– van situar l’aeronàutica civil i militar de Marcel Dassault, i l’actual Airbus al Sud, a Tolosa de Llenguadoc, demostrant que Espanya no els fa por, apostant per disposar en el futur de més temps per decidir si resistien o si destruïen els seus arsenals abans de caure en mans dels agressors. Per sort, ara els dos majors països d’Europa són aliats dins la UE.
Això ve a tomb tanmateix pel mig centenar de Lleopards que tenim tant a Ceuta com a Melilla. Tancs que no deuen poder fer maniobres perquè quan disparin, o bé les canonades toquen terra magrebina o bé posen en risc els pescadors de tonyines i els vaixells circulant per l’estret. I si només els volen moure, quan posin la tercera corren el risc de sortir de la tanca. No sé què hi fan allà com els de Sancha Brava. La defensa d’aquestes dues plazas de sobiranía, que l’OTAN no acaba d’aclarir si les inclou en els seus territoris a defensar segons l’article 5 del tractat, deu passar per altres vies, com facilitar l’accés a Europa dels productes marroquins mentre hi hagi bona harmonia, més que la de enfortir el Marroc, abandonant com hem fet les nostres responsabilitats encomanades per l’ONU amb el poble sahrauí. Una decisió que, a més, ens ha comportat majors disputes per plataformes marítimes entre Canàries i el Marroc. Als dirigents magrebins els costa renunciar als seus tradicionals regateigs i tancar i acomplir tractes.
És a dir, des de fora, sense entendre les pressions que haurem rebut dels EUA i d’altres, per cedir els tancs a Ucraïna, malgrat ho mereixin tot i més, crec que encadenar-nos a les cadenes dels tancs pot ser mal negoci, i malgrat que els lleopards no siguin gatets, potser hauríem de fugir-ne com fan aquests petits felins de l’aigua escaldada.