Catalunya ha tingut la dissort d'haver de passar diverses vegades per moments crítics. Tanmateix encara avui es manté viva i activa, amb la seva pròpia identitat

Un poeta divulgadíssim de quan començàvem a sortir de l’ou escrivia: “Tenim la raó / contra bords i lladres / el meu poble i jo”. L’expressió, visceral i brillant alhora, era proclamada als quatre vents amb guitarra i veu d’espignet per un cantautor agosarat. Els versos, escrits i impresos durant la severa dictadura, deien el que deien i entraven en l’esperit dels oients com hi entraven. Ara, cal reconèixer que feien forat en l’ànima de més d’un dels jovenets ingenus, als quals s’obria de bat a bat amb força un món ple de seductores perspectives: d’una banda, la de la presa de consciència, incipient i sorprenent; d’una altra, la de la impetuosa arrancada en l’acció vers un prometedor futur curull de glòria. Vivíem uns temps, però, en què l’única política permesa era la practicada pel règim totalitari imperant, una “democràcia orgànica” que havia esborrat del mapa qualsevol rastre de democràcia de debò. No hi havia, doncs, polítics democràtics (que eren a l’exili, a la presó o confinats en el clos silenciós de la llar) i l’ús públic del català en actes oficials o en publicacions era implacablement reprimit i perseguit. Catalunya ha tingut la dissort d’haver de passar diverses vegades durant les darreres centúries per moments molt crítics. Tanmateix encara avui, després de tot, es manté viva i activa, amb la seva pròpia identitat, el símbol més important de la qual és l’idioma. És l’estament popular qui al llarg dels segles l’ha mantingut com a element de cohesió i han estat els escriptors –singularment els poetes, la veu de la consciència– els qui n’han certificat el vigor, amb fites importants en la història de les lletres i en l’evolució de l’esperit. Però no n’hi ha prou de saber i de dir que es té la raó. D’això, no se’n viu, i la raó per si mateixa no canvia la forma de viure dels qui la tenen. Un poble sotmès, per més raó que tingui, és un poble sotmès. Vet aquí, doncs, que el poble que vulgui arriscar-se “a ser qui és” –per a dir-ho encara amb mots del poeta– i treure’s del damunt el jou de l’esclavitud, ha de procurar-se els mitjans per a fer-ho. Per començar, cal que es conegui i es reconegui a si mateix com a sotmès: tenint la raó, però amb consciència de sotmès; i cal, a més i sobretot, que conegui l’altre a qui està sotmès, que sàpiga com és el dominador, que sàpiga com és el poder en què se sustenta per a sotmetre al dominat –i, un cop conegut, cercar els mitjans necessaris per a alliberar-se del poder dominador–. Els mitjans són bàsicament dos: o un enfrontament bèl·lic o un acord pacífic. Si bé en tot cas és preferible el segon –i n’hi ha hagut exemples en l’Europa del segle XX–, és propi d’una ànima càndida creure i esperar que el poder dominador cedirà de bona gana a les aspiracions del col·lectiu dominat només perquè aquest té la raó. La manera com va culminar el procés que ens havia de dur a la independència i tot el que vivim en els moments presents n’és una prova més que fefaent. Això que prèviament s’havia intentat fins a l’extenuació la via del pacte entre les institucions estatal i autonòmica! La democràcia ha repugnat sempre a Espanya (en temps del procés un diari va arribar a publicar: “Dios es español”!). És veritat que actualment es voten uns regidors dels ajuntaments i uns diputats i uns senadors (anomenats de dretes o d’esquerres). Però també ho és que el sistema actual és legítim hereu i continuador de la dictadura franquista, que encara no ha estat del tot condemnada per una bona part de l’arc parlamentari i que és vigent en les seves lleis (llevat de les reformades, que són poques), per tal com en el seu moment es va fer una transició al nou model polític sense ruptura amb l’anterior. Encara que ara no se’n parli ni es tingui present, actualment les coses estan així. I si bé avui dia l’Estat ha hagut de fer concessions per a poder figurar sense ruboritzar-se al costat de les democràcies homologades, tanmateix no ha transigit mai, ni és previsible que ho faci, en el reconeixement del dret dels ciutadans de les diverses nacionalitats a viure en plenitud la seva identitat. Vet aquí un tic totalitari consentit i aprovat per l’actual Europa democràtica. Aquesta és la lliçó donada per Espanya al món i particularment als catalans l’1 d’octubre de 2017, castigats després durament amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i amb el judici a uns líders que en part havien promès no reconèixer els tribunals espanyols. És això el que han de saber i tenir tothora present els qui prometin l’alliberament als ciutadans sotmesos. Que deixin ja d’anar amb el lliri a la mà i gosin ser forts com un lleó i astuts com una guilla. Que no s’equivoquin d’interlocutor, que dialoguin amb aquells que els inciten i els inviten al diàleg. Espanya no sap dialogar. Espanya només sap imposar, per la violència verbal o per la coacció institucional o per la força de les armes. Espanya no sap convèncer. Espanya només sap vèncer.

Catalunya ha tingut la dissort d'haver de passar diverses vegades per moments crítics. Tanmateix encara avui es manté viva i activa, amb la seva pròpia identitat

Conèixer els altres