Decidir marxar del lloc on has nascut i has forjat la teva identitat, sense saber si te'n sortiràs, ha de ser una decisió presa com a últim àtom d'una situació insostenible

Sergi Cámara Parlar de consciència en psicologia és parlar de la facultat per la qual un subjecte es percep a si mateix en el món. També defineix el sentit moral o ètic d’una persona, o allò que ens permet prendre judici moral de la realitat i dels fets, especialment els propis. Tot això em serveix per fer evident com d’important és reflexionar i fer reflexionar –contaminar consciència en paraules d’un amic– sobre la realitat del nostre món, un món que apareix dividit per fronteres, no sempre físiques, que dota els éssers humans d’uns o altres privilegis, o de molts pocs privilegis, en alguns casos. “Europa Fortalesa”, de Sergi Cámara, és una exposició fotogràfica que aquests dies podem visitar al Centre Cívic Joan Triadú, i que ens permet dedicar una estona a pensar i a tenir un debat amb nosaltres mateixos sobre una de les grans contradiccions del primer món: el sentit de pertinença i la distància física i mental entre aquí i allà. Des d’un punt de vista lèxic i gramatical, aquests dos adverbis demostratius indiquen la distància de la persona que parla, i justament es poden classificar pel seu gran de llunyania o d’aproximació. Quin gran paral·lelisme amb la crua realitat, i quina gran paradoxa la de contrastar els d’aquí, aquests, amb els d’allà, aquells. No hi hauria d’haver un aquí o un allà quan parlem de persones que arrisquen les seves vides per creuar el mar Mediterrani, durant dies i nits, segurament setmanes, per buscar un intent de vida millor. I ho fan perquè no tenen res, i l’únic que els queda és el somni, sovint il·lusori, de l’altra part del mur, de l’altre món. Pensem-hi una mica: decidir marxar del teu país, de la teva ciutat, del lloc on has nascut i has forjat la teva identitat, o el que et queda d’aquesta, sense saber si te’n sortiràs ha de ser una decisió presa com a últim àtom a una situació insostenible. Quan a això s’hi suma exposar-hi la vida dels teus fills i filles, sovint infants, de vegades bebès, la lectura que en deriva només pot ser de força, de coratge i de valentia. Com a mare, se’m trenca el cor. La imatge es converteix en eina de consciència quan un dibuix fet per una nena de 7 anys després de ser rescatada d’una barca que va patir un naufragi en què van morir sis persones com a conseqüència de la demora en el rescat entre dos països mostra com a la presó del Líban un guàrdia la pega amb un bastó i la seva mare no pot fer res per impedir-ho. Nachat El Hachmi parla del mite del fals retorn quan defineix aquesta distància entre l’anhel d’allò desitjat –l’allà del qual parlàvem– i la certesa de no voler tornar enrere –que tampoc sé si seria l’aquí, la veritat. Quan a l’aula convido a reflexionar sobre aquesta realitat, m’agrada situar-me en la descentralització, perquè quan descentrem traiem del centre. Si ens descentrem des d’una triple mirada que englobi l’etno-, el socio- i l’ego-, veurem que la nostra manera de veure el món no és la millor, que la nostra manera de pensar com a grup social no és l’única, i que els altres no han de veure les coses de la mateixa manera que jo. Amb aquesta triple mirada, potser podrem començar a reconèixer la diferència, per contrastar-la des de la calma i transitar-hi des d’una zona de comprensió compartida. I per arribar-hi: consciència, consciència i reflexió.

Decidir marxar del lloc on has nascut i has forjat la teva identitat, sense saber si te'n sortiràs, ha de ser una decisió presa com a últim àtom d'una situació insostenible

Consciència, consciència i reflexió