Perquè l'alerta alerta, és clar, però t'allunya de mirar per la finestra i valorar què és el que caldria

Quan l’ES-Alert t’alerta de moltes més coses que el perill del vent. M’ha passat a mi. I no dec ser l’únic. Tots entenem que l’avís a la població dels perills d’una previsió meteorològica complexa i de risc és necessari. Però hem entès que la por deu aclaparar els responsables institucionals perquè, davant de qualsevol dubte, millor disparar l’alerta. I fer-ho de forma global i generalitzada. Perquè entenem que es podria haver localitzat millor geogràficament i, segurament, no calia fer passar pel tub tots els ciutadans del país quan els efectes de la ventada es van concentrar en zones determinades. Aplaudim alguns testimonis que ens fan obrir els ulls, del nord i el sud del país, on aquell dia el vent no va bufar com a les comarques de Barcelona i a la Catalunya Central. “Si haguessin aturat les escoles cada cop que el vent ha bufat fort, no ens haurien escolaritzat”, deia una dona de les Terres de l’Ebre. Quatre paraules, una frase i una plantofada a l’evidència: que impera el pensament centralista. Potser de forma inconscient, però és així. L’alerta alerta, és clar, però també inhabilita. I aquest és el drama. Perquè si et diuen que et quedis a casa, t’hi quedes, sense plantejar-te si allà on ets bufa o no bufa prou el vent. Sense plantejar-te si allà on has d’anar a treballar bufa o no bufa prou. Perquè l’alerta alerta, és clar, però t’allunya de mirar per la finestra i valorar què és el que caldria fer. Perquè l’alerta alerta, és clar, però t’inhabilita per prendre decisions. Perquè l’alerta alerta, és clar, però és una baula més d’aquesta consciència col·lectiva errònia que em sembla que estem construint des de la infantesa dels nostres fills. Des del moment que ens creiem que als infants els hem d’acompanyar fins a la universitat, des del moment que hi dormim plegats, des del moment que el “no” ha desaparegut del llenguatge educatiu de les cases, des del moment que no podem corregir en vermell, des que hi ha aquesta obsessió per diagnosticar infants del que sigui, des del moment que els diuen que tots són hiperactius, des del moment que els etiquetem, des del moment que tot es teoritza i res es fa per sentit comú, des del moment que ens estressem pel fet de ser pares i pensem que ser-ho ara és més complicat que mai a la història. Recordo llegir una entrevista a María Jesús Comellas, una pedagoga extraordinària. Explicava que la Diputació li havia encarregat fer una escola per a pares i mares perquè, pobrets, ho tenen molt complicat. La seva resposta: això és un insult. I ho és. Com ho és també el que estem creant: una espècie amb consciència d’inútils.

Perquè l'alerta alerta, és clar, però t'allunya de mirar per la finestra i valorar què és el que caldria

Consciència d’inútils