Poc més de l'1% dels recursos presentats al Constitucional van passar el sedàs per ser estudiats i, d'aquests, només aproximadament la meitat es van estimar

El 30/9/2005 vaig publicar un article titulat “Constitució” sobre l’avantprojecte de llei de reforma de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional (va prendre forma i vigència dos anys després, BOE LO 6/2007 de 24 de maig), que modificava per primera vegada la fins aleshores vigent llei de l’any 1979 (LO 2/1979). Haig de dir que els pitjors temors que exposava fa 20 anys són avui una crua realitat i ho demostra la contundent estadística actual, si bé hauria preferit errar en aquella predicció. Durant els primers 28 anys (1979-2007) el Tribunal Constitucional quedà col·lapsat de recursos d’inconstitucionalitat (una mitjana de 10.000 anuals) i el Tribunal trigava anys per llegir-los (cinc o sis anys) i després, un temps més a resoldre. Als legisladors de l’any 2007 se’ls va ocórrer aprovar una nova llei per arranjar el tema, creant un filtre, una nova Sala d’Admissions del Recurs dins el mateix Tribunal que podia valorar quin recurs passaria el sedàs per estudiar-lo i resoldre amb sentència motivada, i en canvi quins recursos no passarien aquest sedàs, no serien mai estudiats ni valorats i es tornarien als soferts recurrents amb la trista frase isolada de “no tenir especial transcendència constitucional”. Els primers quatre anys d’entrada en vigor de la norma hi va haver garbuix, perquè fins passat un any el mateix Tribunal no va tot just començar a dir (i no pas definitivament) que entendria per especial transcendència. Els següents anys van ser de certa confusió pels recurrents, amb possibles sospites de poder operar aquella sala amb un presumpte cert discutible i desconegut poder interpretant –a vegades contradictori–, el controvertit tema que quedava només en mans del Tribunal. El que els juristes en diem la interpretació hermenèutica de la norma. En els darrers anys i fins a l’actualitat el que ha passat és que els recursos que es presenten han anat baixant any rere any, en canvi som molta més gent ara a l’Estat (un cens de 37 milions el 1979 a quasi 50 milions el 2024) i el nombre d’afers i conflictes als jutjats s’han multiplicat espectacularment i geomètricament aquests anys a totes les jurisdiccions. Llavors, la pregunta a fer-nos és, per què doncs la presentació per part dels particulars dels recursos d’empara davant el Tribunal han baixat un 20% i van decreixent cada any? L’explicació està en l’estadística de la memòria oficial anual de l’organisme, on es desprèn que l’any 2023 (i passarà el mateix quan es publiquin en uns mesos els resultats del 2024) dels 8.032 recursos presentats pels particulars, només 126 (un 1,07%!) van passar el sedàs per ser estudiats i resolts en sentència fonamentada; els altres 7.906 van ser no admesos a la sala d’admissions, per tant, mai es valoraran, ni es resoldran i no se sabrà mai el perquè, ni el motiu del perquè no val la pena ni estudiar-los, ja que es van tornar als recurrents amb la citada trista menció de “no tenir transcendència constitucional” (i en són el 98,93%!) i de l’1,07% que va ser admès, només aproximadament la meitat es van estimar. Això diu molt de l’eficàcia de tot el sistema i dels criteris d’admissió. Si diguérem que en cert institut d’ensenyança, en una determinada classe de matemàtiques a secundària, que imparteix determinat professor/a, resulta que l’alumnat sempre suspèn l’assignatura en un 99,5% i només el 0,5% l’aprova, tots diríem sense risc d’equivocar-nos que el greu problema estaria en el professor/a (que hauria de plegar o canviar el seu model/sistema) i no pas en els seus malaurats alumnes. Si només un 1% dels recursos davant el Tribunal passa el sedàs de la sala d’admissions per ser estudiats i valorats, no és que els advocats no sàpiguen fer-los (hi ha multiplicitat de juristes especialitzats en dret constitucional i recursos d’empara), ni tampoc perquè no es produeixin cada dia més i més múltiples possibles situacions a tots els ordres jurisdiccionals que podrien ésser considerades inconstitucionals, o que com a mínim s’haurien d’examinar i valorar per decidir-ho. Malauradament, els números no tenen pietat: tot indica que la causa és una altra, que el sistema s’ha tornat tan presumptament pervers –el filtre és pràcticament infranquejable– que els juristes ja saben que només un 1% passarà la sala d’admissions (i d’aquest 1% només la meitat et donaran la raó, la qual cosa es tradueix en el fet que només tens un 0,5% de possibilitats d’èxit), ja que ja no es confia en el sistema constituït d’admissions, que el sistema implementat pel legislador sembla que només va buscar reduir la feina al Tribunal i que potser ja no és tan important atendre, estudiar i resoldre totes les reclamacions constitucionals de la gent (com sí passava entre 1979-2007) i, per tant, als juristes cada vegada se’ls fa més difícil recomanar als seus clients/es la inversió en temps i diners de fer aquests recursos i presentar-los davant el Tribunal (malgrat que clients i advocats/ades estiguin convençuts íntimament que s’ha produït una possible vulneració d’un dret constitucional a estudiar en el cas que es plantegen). La conclusió final és que tots hi hem perdut, ja que el sistema que en teoria havia de resoldre les qüestions dels justiciables sempre (o almenys atendre i valorar la seva petició i establir una conclusió raonada) ens ha furtat una cosa tan elemental com aquesta, que és la de respondre la Justícia –en majúscules– a totes les reclamacions de la gent (independentment que ens agradi o no la resposta que la Justícia ens doni, això ja entraria dins les regles del joc que tots acceptem). Veiem, però, d’uns anys ençà, que no és així en absolut. Em temo que cada any es presentaran menys recursos d’aquests, però això sí, el Tribunal anirà més descarregat de feina. Algú podrà dir doncs que “l’objectiu s’ha complert”, que era el de reduir-los la feina al Tribunal, però jo pregunto... a quin preu?

Poc més de l'1% dels recursos presentats al Constitucional van passar el sedàs per ser estudiats i, d'aquests, només aproximadament la meitat es van estimar

Constitució II