Estem vivint en pobles on ningú es fa responsable dels actes de les seves mascotes. Quan les treuen al carrer “tot és pàtria” i com que pago impostos no vindrà pas d’una pixarada ni una cagarada més

Hi havia una vegada un poble on la gent vivia tranquil·la pensant en el seu benestar i les seves necessitats, ningú suposava que la seva comoditat era incòmoda als seus veïns: “I ara! –pensaven–, jo faig la meva vida i prou. Com puc molestar?”. Pels carrers es veien parelles passejant amb la felicitat que el món girava al seu voltant. “Mira, Toix! No sents unes olors que ens retornen a la infantesa? Espera! Vine!”. En Toix va aixecar la pota a la paret d’una casa que estava infestada d’olors d’orins de tots els cans que passejaven per aquell carrer. En Toix i en Copi van estar una bona estona ensumant i pixant per marcar el seu territori i, alhora, convidant altres gossos a fer el mateix. Com els agradava aquell carrer d’olors penetrants i voreres negres de tants pixats canins! El carrer principal del poble era un passeig familiar, d’origen i sensacions, era el seu poble, el territori on havien nascut i crescut caminant amb els seus amos incívics i contestaris perquè sempre defensaven les necessitats canines davant la vida de les persones. Ves! Com n’era de caní el poble que més avall es passejava una altra parella molt altiva i elegant, al coll portaven uns collars brillants de lluentons de color rosa i fúcsia. “Quina preciositat!”, van exclamar en Toix i en Copi. Eren n’Atxis i na Xaf. Caminaven al pas humà ensumant la barreja d’olors que les convidava a aturar-se a cada passa. N’Atxis va fer una petita pausa i una estirada de corretja, era el senyal pel seu passejador que es volia aturar. Na Xaf se la va mirar i va fer el mateix. Juntes es van ajupir amb molta elegància mentre el passejador parlava amb un altre i estava distret. En aquell moment, els budells de n’Atxis es van buidar al mig de la vorera igual que els de n’Xaf: “Oh, com n’estic de bé, Atxis! Aquestes passejades són un plaer per al cos, oi?”. “I tant. En tenia veritable necessitat!”. Els passejadors van continuar el seu camí pel poble, de carrer en carrer, de parterre als arbres i de les voreres als portals, on es barrejaven les olors canines de tots els gossos del poble. La sequera de pluges, la manca d’aigua feia que el poble no es netegés amb les maleïdes mànegues d’aigua que treien tots els rastres odorífecs i de presents del poble. Com agraïen al cel que no caigués ni una gota d’aigua que esborrava la presència dels amics. Val a dir que la cognivència dels passejadors amb els cans era tot un regal de felicitat canina. El poble començava a estar ple d’uns artefactes que contenien aigua. En cada portal n’hi havia un per banda. I en Toix i en Copi se’n queixaven perquè no podien ensumar amb tranquil·litat les olors dels cans i no els deixaven orinar a plaeret perquè no podien aixecar la pota. Era un problema caní que havien de resoldre d’alguna manera, allò era un atemptat a la seva vida i dignitat canina i a la facilitat del passejador per atallar el passeig. Per n’Atxis i na Xaf no era cap problema, res impedia poder deixar l’espiral de femta al mig del parc, carrer o vorera i no es queixaven com els altres, així que caminaven amb elegància, veient com tothom mirava el seu pas amb els collars enlluernadors al coll. Aquest seria el conte que explicarien els gossos si poguessin parlar. Paga la pena dir que en cap moment vull culpabilitzar els entranyables animals del seu comportament, atès que la seva educació o doma està en mans de les persones que pretenen ser els amos de les seves vides. Els cans estan atents al cant de la natura del seu cos, els seus amos no volen que orinin i defequin a la casa o al jardí, ni al portal. Què dirien els veïns si veiessin un comportament tan d’animal asilvestrat? No! El més fàcil i antisocial és agafar el gos o gossos i passejar-los pel mig del poble perquè tothom miri com de bonics i ben vestits van els seus cans i com són d’encantadors quan aixequen la pota en un portal. Ells es posen al davant perquè ningú vegi el que fan els seus animals de companyia, xiulen a l’aire esperant que el gos acabi, no netegen amb aigua i lleixiu el lloc i molts tampoc recullen les deposicions. Estem vivint en pobles on ningú es fa responsable dels actes de les seves mascotes. A casa no els deixen fer ni un lladruc perquè molesten les sensibles oïdes humanes, però al carrer “tot és pàtria” i com que pago impostos per a la neteja del poble no vindrà pas d’una pixarada ni una cagarada més. Tant se val el que diguin i incomodin als veïns, el meu gos pixa perfum, la meva gossa caga ensaïmades.

Estem vivint en pobles on ningú es fa responsable dels actes de les seves mascotes. Quan les treuen al carrer “tot és pàtria” i com que pago impostos no vindrà pas d’una pixarada ni una cagarada més

Conte de gossos