Conte de Sant Jordi i les cebes
Ésser de la ceba: “Expressió catalana que vol dir tenir uns principis i uns sentiments fonamentals de catalanitat i d’arrelament a la Terra”.
Sant Jordi diuen, diuen, diuen, va ser un soldat valent, un cavaller desitjat i un heroi sensual, encara que res s’hagi confirmat de la seva existència però sí molt s’hagi recreat la seva llegenda; patró de Catalunya des del segle XV i de nacions com Anglaterra, Brasil, Bulgària, Etiòpia, Geòrgia o, la més propera, Aragó. Jordi, Jorge, Chorche o Al Khader –el Verd–, amb mil i una iconografies arreu, també a la capital catalana ja que Sant Jordi és el patró de la Casa Reial de Barcelona, per això el trobem representat als espoliats palaus de la Generalitat i de la Música, a la Diputació, a la Sagrada Família, a la Casa de les Punxes o a la Casa Batlló; la Creu de Sant Jordi també és als blasons de l’Ajuntament de Barcelona i del Barça. Pel que fa al folklore, el refrany No diguis hivern passat que Sant Jordi no sigui estat i un filacteri encoratjador: “Sant Patró de Catalunya, torneu-nos la llibertat”.
Quan i on va néixer sant Jordi és incert, però diuen que va morir el 23 d’abril de l’any 303, que era parent de santa Nina, que el cavall era de Capadòcia i el drac de Montblanc i que és un sant sincrètic als mons musulmà i afroamericà; amb aquests antecedents humans no és estrany que l’argentí papa Bergoglio renunciés al seu natal nom de Jorge Mario i optés pel més espiritual de Francesc d’Assís. No és el sant de la princesa Georgina i sí el d’aquella jove francesa (Clermont-Ferrand, s. VI) amant de l’agricultura, dels coloms i de l’equitat de gènere; la seva diada és el 15 de febrer i s’ha actualitzat com a patrona de les autores i de l’entremaliada Georgia May Jagger. I sant, també, dels sants Pujol, Turull, Sànchez, Cuixart, Roca, Cruz, Savall, Hurtado, Basté, Évole o del fill Cruyff. A l’Aragó el 23 d’abril és la Diada Nacional i canten una jota que diu: “Es patrono de Aragón / el caballero San Jorge / y todos los aragoneses / veneramos con amor”; es commemora la Batalla de Alcoraz (1096), on diuen, diuen va aparèixer sant Jordi i és en el seu honor que hi ha una Cofradía de Infanzones y Justadores i, no en va, la SD Osca llueix en el segon equipament la Creu de Sant Jordi acompanyada del lema “Fieles siempre, sin reblar”. A Euskadi la celebració la fan prop de les sardines a la brasa de Santurtzi / Santurce (Sancti Georgi), per no parlar del Castillo de San Jorge a Sevilla, de la platja gallega de San Xurxo al Ferrol, del Castelo de Sâo Jorge a Lisboa o de la sumptuosa Capella de la Llengua d’Aragó –dedicada a sant Jordi– a La Valletta i de la concorreguda St. George’s Bay (Malta). L’oficina Gibraltar Stamps, el 2003, va imprimir el segell commemoratiu 1700 Ann de Sant Jordi, hi ha monedes d’una lliura amb la seva imatge i al Regne Unit han tingut un reguitzell de reis George’s tartamuts i bojos instauradors de l’Order of the Garter (o de la Lligacama de Sant Jordi) que té per lema “Honi soit qui mal pense” i que també ostenten els Borbons; recentment el sorneguer Felip d’Edimburg, consort d’Elisabet II, va ser inhumat a la cripta de la St. George’s Chapel, al castell de Windsor. Cal recordar que un súbdit d’aquests geròntics monarques britànics fou George Washington, “pare de la pàtria” estatunidenca, i un referent ben viu –però mort– és George Floyd (Black Lives Matter).
El 23 d’abril és, des de 1995, el Dia Internacional del Llibre i del Dret d’Autor declarat per la Unesco, dia en què competeixen i comparteixen protagonisme Cervantes, Shakespeare i Pla, dia en què els enamorats s’intercanvien llibres en cent llengües i de mil escrivents i milions de roses maresmenques, holandeses, equatorianes o colombianes. Després del poeta cortesà Jordi de Sant Jordi (València, s. XV) no trobem pas un munt d’escriptors en la nostra llengua que portin el nom del màrtir guerrer (Puntí, Lara, Coca…), però el gentilici no fa sempre la cosa, encara que sí el portaren l’enciclopèdic Jorge Luis Borges i el mariachi Jorge Negrete i el porten el cinematogràfic George Clooney i el barceloní Jorge Herralde, potser l’editor de més prestigi actualment. Tot i sent un nom força comú –tothom coneix Jordis i Montserrats– i que existeix un premi literari Sant Jordi i unes devaluades creus de Sant Jordi, el nom no sovinteja en protagonistes de la història, la ciència, l’art i la cultura catalanes. I conte contat ja està explicat!
En la primera dècada d’aquest segle XXI topem amb l’associació Soc de la Ceba, de la qual vaig adquirir un pack (adhesiu, punt i pin) a la Llibreria de la Generalitat, aleshores al Palau Moja. Sovint faig ús del pin a la solapa i del punt de llibre on es llegeixen, al davant, les propietats de la ceba: “Consistent, forta i integrativa; medicinal i nutritiva; participativa, persistent, picant; singular, solidària i universal”. I aquest il·lustratiu punt de llibre, al darrere, ens explica que “igual que una ceba, aquests principis tenen les seves capes, els seus esglaons. Cadascú en particular sap quina és la seva prioritat…”. “Aquí se’n proposen dues: 1) Estimar Catalunya com a nació i 2) Saber conviure amb tota la realitat obertament amb respecte i solidaritat”.
Continuant amb el conte de la ceba, diuen, diuen, diuen que aquesta planta –bulb– prové de l’Àsia i des de temps immemorials es fa servir a les cuines del món; aliment terapèutic, en trobem tot l’any i de tots colors. Com a remei casolà el xarop de ceba és antibacterià i té propietats antibiòtiques; en estètica afavoreix la bellesa dels ulls. El seu cultiu és senzill i té l’avantatge que es pot consumir tendra o seca –els ceballots són magnífics sent un acompanyant idoni per a tot tipus de plat, carn o peix, escalivada, truita o sofregit; són exquisits els plats de bonítol, de popets i de fetge amb ceba. Don Quijote i Sancho Panza mengen, quan poden fer-ho, “pan y cebolla” i adverteixen: No comas ajos ni cebollas, porque no saquen por el olor tu villanía; el gran Néstor Luján, per la seva part, precisava que “l’únic secret del fricandó és la ceba”. Els típics calçots de les comarques tarragonines s’han fet populars a tot el territori i els habitants del Penedès i el Garraf es complauen d’estar “grillats per la ceba”; les cebes de Figueres són una satisfacció quotidiana i les de Fuentes de Ebro, amb DOP, guanyen en excel·lència. A part del popular joc d’arrancar cebes, el refranyer popular ens parla que A la vall mengen ceba i caguen all, Amb ceba i pa, a Judes van desmamar o A l’abril, fes la ceba com un fil, al maig fes-la com un faig. I si, malauradament, no teniu la sana dèria de menjar ceba podeu cercar en l’heràldica que ha optat per la ceba als escuts de Sabadell i de Sant Climent Sescebes però no pas a l’osonenc municipi de Seva!, o visitar el poble de Cebolla a Castella-La Manxa. També podeu arriscar-vos a llegir Tot pelant la ceba de Günter Grass, un autor gastrònom que omple pàgines destriant les capes de la ceba, un escriptor fàcil de recomanar però difícil de digerir; més a mà i més amenes són les tires còmiques –tebeo– de Manuel Vásquez dedicades a La familia Cebolleta amb el lloro Jeremies fent de bec moll.
I parlant de ceballots i bocamolls, evidentment que els governants hegemònics de la Catalunya contemporània (Convergents & Junts i Cia) són més devots de la pela monetària que de la ceba amb barretina; ara, ni per Sant Jordi –amb pandèmia– es donen treva i es traeixen per controlar i malgastar uns pressupostos farcits d’uns Next Generation de fons europeus injectats –com les vacunes– des de Madrid. El relat i la realitat política fa temps que s’encavallen i del llibre blanc de l’independentisme s’ha passat al full negre –no pas de ruta– del Procés, on s’ha vist i comprovat que no tots hi caben. Confrontem: Crida Nacional o Consell per la República, DNI o IDR, Coprincipat de Vegueries o Administració Provincial, cònsols honoraris o consellers eficients, ANC o Òmnium, presos o exiliats, Revolució dels Somriures o Revolta dels Alens, salut mental o confiament perimetral, pla de recuperació o embat de claudicació, Mesa de Mutisme o Taula de Diàleg, Xalet de Waterloo o Palau de la Generalitat, fatiga o fer figa, etc. I dos acudits ignominiosos: la vacuna espanyola es dissenya als laboratoris Hipra d’Amer de la Selva –comarca de Puigdemont i de Torra!– i el Barça, de l’audaç (o Audax?) Laporta, va aixecar cofat la Copa del Rei Felipe VI. Davant de l’autopragmatisme d’ERC hi ha, doncs, una esquerda nacionalista colonial en els fets i simbòlica en les formes que s’eixampla de dia i s’enfonsa de nit, descobrint-se més com un jaciment medieval que no pas com una nació justa i lliure del segle XXI, la nació que el Poble Català sí representa i sí mereix. Sovint als parlamentaris, als consellers i, fins i tot, als MH presidents els ploren els ulls, però no és perquè estiguin pelant una ceba picant, és perquè no poden omplir-se les butxaques com en aquells anys d’absolutisme pujolferrusolià en què tots els peixos anaven als seus coves, coves que no eren pas canastrells! Amb o sense governs ni projectes la política massa sovint, amb pocs principis i amb menys sentiments, ha estat aquí i allà una cova de lladres i una caverna de dracs; esperar l’alliberador retorn de sant Jordi seria un miracle i aquests prodigis mai han fet ni fan història. I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos!