Cent cinc anys separen els fets de Vic i els de la Sagrada Família, però el conflicte al voltant del cant d''Els segadors' dibuixa un paral·lelisme sorprenent

Sempre surt algú que diu que la Història es repeteix. Al peu de la lletra, segur que no. Però les semblances entre el que va passar a la Sagrada Família el vespre de la visita del sant pare amb els fets de la Festa dels Orfeons de Vic de 1921 són força més que una coincidència llunyana. En tots dos casos, el guió és el mateix: elements de cossos armats espanyols impedeixen, fent ús de la força, que orfeons i corals cantin l’himne d’Els segadors. Ara, el 2026, els agents de la Policia Nacional –amb el suport de mossos d’esquadra– van fer fora del temple els cantaires i els van mantenir encerclats a l’exterior, sense poder moure’s. A Vic, ara farà 105 anys, la violència va ser directa, cops de sabre, apallissaments i algun tret. I un element rellevant: no hi va haver cap certificat mèdic que ho acredités, però un dels nois cantaires de Torelló, colpejat a baqueta pels militars, va morir pocs dies després. La Festa dels Orfeons era un aplec que reunia tots els grups de cantaires de la comarca. La por de les autoritats militars que es cantés Els segadors va ser el motiu de prohibir la trobada l’any 1920. En aquella època, la cançó no tenia la condició d’himne oficial perquè la Generalitat i el Parlament autonòmics no existien. La cançó popular, amb arrels al segle XVII, impulsada per l’ambient de la Renaixença, havia adquirit una popularitat que la convertia, de fet, en l’himne per excel·lència del nacionalisme, al costat d’altres peces com El cant de la senyera o La santa espina. La lletra no deixava lloc a dubtes: era un cant a la resistència i a la rebel·lió, igual com ho és la versió oficial actual aprovada pel Parlament de Catalunya l’any 1993. Aquell 9 d’octubre, els primers incidents van esclatar a la plaça Major, quan alguns oficials i soldats del Batalló d’Alfons XII van arrencar de les camises de noies cantaires els llacets amb la bandera catalana que hi duien. A la tarda, els orfeons van actuar a la plaça de Braus; allà, al final de les actuacions el públic va començar a demanar a crits que cantessin Els segadors, cosa que van fer el mestre Millet i un bon grup de cantaires. Amb aquestes, els militars presents a les grades la van emprendre a cops de sabre, tot agredint els ciutadans indefensos i encanonant amb els seus revòlvers els cantaires que seguien entonant l’himne fins que a empentes els van anar expulsant de la plaça. Algunes noies es van desmaiar de pànic davant la càrrega. Hi va haver dotzenes de detencions. Quan un autocar vingut de Sallent va passar de tornada a casa per davant de la caserna de la Rambla, també cantant Els segadors, els militars van engegar alguns trets. L’escomesa final va ser a l’andana de l’estació del tren. Quan la multitud va picar de mans i va arrencar altra vegada el cant per dir adeu als orfeonistes que ja eren dins del tren, van aparèixer escamots de soldats amb armes de foc, sabres i matxets: “De contusos n’hi hagueren molts, i resultaren amb ferides de certa importància els germans Llucià i Joan Blancafort, de 15 i 20 anys”, va informar la Gazeta de Vich. Segons el diari ABC, els militars, oficials inclosos, es van veure obligats a emprar les seves armes blanques “per impedir el cant i fer front al nombrós públic”. El trist epíleg d’aquella jornada va ser la mort d’un noi de Torelló, cantaire de l’Orfeó Cirviànum, que havia estat maltractat pels soldats a l’estació de tren. Es deia Joan Castell i Santigosa i tenia 19 anys: “Al cap de pocs dies, caigué malalt (...) L’Orfeó, amb sa senyera, l’acompanyà fins a la darrera morada”, quatre setmanes després dels fets de Vic, va informar el corresponsal de la Gazeta de Vich des de la capital de la Vall del Ges… Els violents incidents de Vic van tenir un gran ressò nacional i van generar protestes de l’Ajuntament, diputats provincials i altres càrrecs del moviment catalanista. Vic va ser notícia destacada per l’acció desfermada per un exèrcit present a la ciutat des de la derrota de 1714, per la seva fama de ciutat antiborbònica. El rebuig entre els regidors no era unànime: els consellers monàrquics i tradicionalistes van argumentar que els soldats només s’havien defensat dels insults dels orfeonistes: “Aquesta postura provocà nombrosos enfrontaments als plens municipals i la consolidació de dos camps contraposats en la vida pública de Vic: un de catalanista i un d’espanyolista”, explica l’historiador Xavier Tornafoch al seu llibre Del caciquisme a la democràcia. Política i eleccions a Vic (1900-1931). Els paral·lelismes, doncs, són ben propers entre els fets de Vic de 1921 i l’expulsió sota control policial dels orfeonistes i d’uns cors infantils que els organitzadors de l’acte amb el sant pare es temien que entonarien l’himne nacional, el 2026.

Cent cinc anys separen els fets de Vic i els de la Sagrada Família, però el conflicte al voltant del cant d''Els segadors' dibuixa un paral·lelisme sorprenent

Contra ‘Els segadors’: del Vic de 1921 a la Sagrada Família de 2026