Si la paraula ha acompanyat la humanitat pel llarg camí d’entendre i explicar el món, la poesia ha esdevingut un recer on desem i expressem, des de la paraula, les emocions decisives de la nostra existència

Si la paraula ha acompanyat la humanitat pel llarg camí d’entendre i explicar el món, la poesia ha esdevingut un recer on desem i expressem, des de la paraula, les emocions decisives de la nostra existència. Els versos ens conviden a aturar el temps, a mirar endins i a reconèixer en l’altre la nostra joia i la nostra desolació. Per això l’amor i la mort són ben presents en la literatura i en ocasions conflueixen dins d’una mateixa obra. És el cas de Teler de zèfir, un poemari de l’escriptor valencià d’Antella Josep Micó Conejero, autor d’una obra publicada ja molt considerable. Teler de zèfir té un esperit elegíac, però no pas de nostàlgia ensucrada, sinó d’evocació sensual del plaer compartit (“imantem els llavis assedegats”, “ja no beurem de la frescor del gaudi / ni de l’escalfor de la seda als llavis”) i de cant d’absència (“ara que no hi ets, / hi ha un vidre que em talla l’alè”). El volum, estructurat en tres parts –camí de vents, itinerari i besllum–, té una dimensió de viatge a través de la memòria i dels paisatges (“hi havia una maleta plena de paisatges”), on emergeix arreu aquesta tensió terrible i fecunda entre eros i tànatos: “Potser preval el zèfir de l’absència, / tothora veia en tu la calma del somriure, / i quan venies m’embolcallaves de llum”. Sí, l’amor amarat d’una llum que s’extingeix: “Una pluja d’ombres se t’endugué la llum”, “he espigolat en les teues estances batecs de papallones i m’hi he encarat amb la desolació de la llum ofegada. Ara ets clamor amarg de cendra ardent”. La presència anorreadora de la mort ens convida a entomar el dolor per trobar-hi l’impuls de l’esperança: “El dolor de rescatar fragments serà una forma de resurrecció, semblant al viure”. A les pàgines de Teler de zèfir, singularment a la segona part, itinerari, seguim un recorregut que ens duu pels carrers de Lisboa, París (“el zèfir d’aquella primavera a París”), Terol o Sevilla, però també pels paratges del Pirineu, els Pics d’Europa o la Bretanya. Josep Micó Conejero anota: “Valoràrem més el goig de volar que el pes de les ales”. El repte era construir “ponts contra els abismes dels dies”, ens diu Micó. Aquests poemes són apassionats (“el teu somriure / era un camp de blat farcit de roselles. /mirar-te als ulls, una poma madura / no coneixia un riu tan cabalós de llum”), exultants de vida: “Hi vaig sentir la plenitud del cim / els anys passats m’han fet copsar / quina fou la magnitud de l’alçada”. A Teler de zèfir hi trobem una afirmació i una reivindicació de la sensualitat, una celebració dels sentits (“olor d’ombra de bosc”). La darrera part del volum, besllum, culmina el missatge que ens transmet amb imatges d’una bellesa intensa i ferida: “Els nostres cossos estremits de llum / caminaran units / la sendera transparent de maragdes”, des de l’anhel de persistir, malgrat la consciència trasbalsadora de l’abisme: “Ja no tornarà el tren de les coses petites / i una ombra de marbre no em deixa alenar”.

Si la paraula ha acompanyat la humanitat pel llarg camí d’entendre i explicar el món, la poesia ha esdevingut un recer on desem i expressem, des de la paraula, les emocions decisives de la nostra existència

Contra l’abisme