Obeir en cap cas ens eximeix de la nostra petita gran responsabilitat individual d’intentar raonar críticament allò que fem i, sobretot, allò que ens fan fer

Si en tornar d’una guerra preguntem a un soldat per què ha matat civils innocents, és probable que ens digui que complia ordres militars. Si en un centre d’internament d’estrangers preguntem per què retenen persones per ser expulsades del país, pel simple fet de ser migrants sense papers, se’ns dirà que així ho diu la llei. Si en un desnonament preguntem a un policia per què està deixant al carrer una família vulnerable, segurament ens dirà que està complint una ordre judicial. Si un revisor obliga una captaire a baixar del tren, de nit i sense res en una població que desconeix, perquè viatjava sense bitllet, també és probable que ens digui que fa el que li han dit que ha de fer. Si ens trobem amb un treballador d’una companyia d’aigua, gas, o llum, mentre està tallant el subministrament a una família amb menors i sense recursos, ens dirà que està fent allò que li dictaminen els seus superiors. Si un treballador d’un ajuntament esborra un mural crític amb la monarquia o de matinada desmantella uns horts urbans pensats per una jornada de lluita feminista, i li preguntem per què ho esborra o per què ho desmantella, segur que ens diu que ha rebut una ordre de l’ajuntament. És evident que les conseqüències humanes directes de tots aquests casos difereix, i molt. Alhora, però, tots ells comparteixen una cosa. La persona que executa l’acció se’n desresponsabilitza tot apel·lant a una ordre superior. Com si l’obediència als nostres superiors fos quelcom inqüestionable i, per això mateix, ens eximís de responsabilitat. És clar que en un món jerarquitzat, qui mana –qui té el poder– és qui té l’última i màxima responsabilitat. Tanmateix, l’obediència no ens desresponsabilitza. Tot el contrari. Obeir en cap cas ens eximeix de la nostra petita gran responsabilitat individual d’intentar raonar críticament allò que fem i, sobretot, allò que ens fan fer. I parlar-ho amb companyes i companys, i organitzar-nos col·lectivament per poder plantar cara, si escau, a les ordres dels nostres superiors. És més, és altament probable que si els qüestionéssim més sovint, ni serien superiors, ni podrien causar tantíssim dolor, ni cometre tantíssimes injustícies.

Obeir en cap cas ens eximeix de la nostra petita gran responsabilitat individual d’intentar raonar críticament allò que fem i, sobretot, allò que ens fan fer

Contra l’obediència