Ens diuen que la millor manera de demostrar el nostre amor a les persones grans és mantenir-nos allunyades d’elles o que “tot anirà bé” quan les xifres de morts no paren de créixer

Aquests són dies de contradiccions. Ens podem trobar que una persona que ha recorregut milers de quilòmetres per aconseguir una vida millor la perdi tornant d’una jornada laboral en una feina precària però essencial mentre la resta de gent està confinada a casa. Ens diuen que la millor manera de demostrar el nostre amor als avis i als pares és que no els anem a veure. És la distància física (que no social) que tan bé coneixen els porcs espins, que necessiten estar a prop un de l’altre per no morir de fred, però no massa per no punxar-se i ferir-se. Però l’animal d’on prové la Covid-19, fent escala o no a l’exòtic pangolí, és el ratpenat: l’únic mamífer amb capacitat de volar i que a tot el món són vistos com a éssers sinistres, a excepció de la Xina que són símbol de felicitat i bons auguris. Un cop han recuperat la normalitat abans que els altres, les empreses de la Xina, país on es va originar la pitjor crisi sanitària global que coneixem fins ara, estan desbordades de comandes de mascaretes i bates protectores per abastir els mercats mundials afectats per una pandèmia que té gairebé totes les economies aturades, menys la xinesa. Demanem al botiguer del nostre barri (a vegades no ens hem ni preocupat de saber ni com es diu) que abaixi la persiana, ensorrant-li el negoci per no propagar el virus, i disparem el consum de productes superflus a les plataformes de venda en línia dels multimilionaris Jeff Bezos (Amazon) o Jack Ma (AliExpress). I al comerciant de barri li exigirem després que continuï pagant els impostos que garanteixen que els nostres pobles i ciutats avancin, mentre permetem que aquestes multinacionals, amb complexos conglomerats societaris, s’estalviïn la meitat del que haurien de pagar. Els virus no hi entenen, en principi, de classes socials, però les conseqüències no són iguals per a tothom. No és el mateix un confinament en un rusc de pisos de 70 metres quadrats que en un de 120, ni tampoc que s’aturin les classes presencials en una llar sense internet que en una amb fibra òptica i wifi 4G. Hi ha qui tem que la crisi potscoronavirus pot provocar retrocessos en àmbits socials on s’havia avançat molt en els últims anys, com és la igualtat de gènere, i en canvi hem vist com els països liderats per dones, com Nova Zelanda (amb la primera ministra Jacinta Arden), Finlàndia (amb Sanna Marin) o Alemanya (amb la cancellera Angela Merkel), són els que millor han sabut reaccionar a una crisi tan dura com imprevista. I hem vist dirigents com Donald Trump –provocant el pànic a les autoritats sanitàries del seu país en suggerir que la gent hauria d’ingerir detergent o injectar-se desinfectant– o el primer ministre britànic Boris Johnson banalitzant el coronavirus assegurant que havia anat a un hospital amb persones infectades i els havia donat la mà a tots i cadascun sense cap problema. Johnson, el líder del Brexit investigat per mentir durant la seva campanya a favor de la sortida del Regne Unit de la UE, ha abandonat la seva idea de no actuar contra la pandèmia per aconseguir que la població s’autoimmunitzés. Li van haver d’advertir de les possibles conseqüències, amb més de 250.000 morts, que suposaria aquesta proposta –l’anomenada immunització del ramat que s’aconsegueix quan prop del 70% de la població ha patit la malaltia– i ell mateix ha hagut de tastar la virulència d’un virus que el va enviar a l’UCI d’un hospital. És també la testosterona que fa que els Estats Units de Donald Trump augmentés un 4,6% la seva despesa militar l’any 2018 –fins arribar als 649.000 milions de dòlars– i que juntament amb la Xina de Xi Jinping sumen ja la meitat de la inversió mundial en Defensa, davant una Rússia de Vladimir Putin ofegada encara per les sancions per l’annexió de Crimea. Superpotències preparades per fer front a una tercera guerra mundial i als exèrcits més moderns i, paradoxalment, vulnerables com el que més (53.000 morts als Estats Units) davant un element microscòpic com el coronavirus. Europa –encara amb el llast de la resposta a la crisi econòmica del 2008 i la vergonyosa reacció a la dels refugiats de 2015– tampoc pot treure pit ara. Una Unió que té els seus orígens en la reconstrucció després de la Segona Guerra Mundial i davant d’una pandèmia que ha afectat a tots els països la resposta ha sigut inicialment replegar-se cada estat en un mateix com si la solució no fos global. Hi ha equips d’investigadors de tot el món competint per ser els primers a trobar la vacuna, una cursa que va portar fins i tot l’administració de Donald Trump a intentar convèncer que la farmacèutica alemanya CureVac desenvolupés només per als EUA la vacuna del coronavirus que estava investigant. Aquests dies que gairebé s’ha paralitzat l’economia s’han rebaixat els nivells de contaminació. Paradoxalment, una de les conseqüències de la crisi pot portar un retrocés en la lluita contra el canvi climàtic, com és l’aplicació de l’Agenda 2030 i els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). Hi ha qui ja ho planteja com una dicotomia: o economia o medi ambient. Però la crisi que anuncien pot augmentar encara més les diferències entre els mal anomenats primer i tercer món. D’aquest últim precisament és d’on provenen aquells que han continuat treballant aquests dies a casa nostra en feines que consideràvem essencials per no trencar la cadena alimentària. I parlant de menjar, ens hem acostumat a dinar i sopar amb xifres de morts que no paren de créixer (201.000 persones a tot el món, 23.000 a l’Estat espanyol, 9.500 a Catalunya) i no només això sinó que ens animem els uns als altres dient que “tot anirà bé” o “ens en sortirem”. Pels optimistes i els que com Roberto Benigni a La vida es bella volen fer veure que no passa res, fins i tot a l’infern dels camps de concentració nazis, la realitat és massa crua per endolcir-la amb missatges com aquests. La vida no tornarà a ser la mateixa després d’haver descobert que som tan vulnerables, però tampoc passarà res més. Ens en sortirem? Ens adaptarem.

Ens diuen que la millor manera de demostrar el nostre amor a les persones grans és mantenir-nos allunyades d’elles o que “tot anirà bé” quan les xifres de morts no paren de créixer

Contradiccions